CINEMA
PAULA A. RUIZ

Daniel Brühl: "Amb 'Rush' tenia ganes de deixar de ser el noi simpàtic"

Daniel Brühl (Barcelona, 1978) està vivint un moment dolç en la seva carrera professional gràcies al paper de Niki Lauda en el 'biopic' 'Rush', sobre la rivalitat entre el pilot austríac i el britànic James Hunt en la Fòrmula 1 dels anys 70. Tranquil, pròxim i divertit, Brühl confessa que vol deixar enrere el seu perfil més amable per atrevir-se amb papers arriscats. A l'octubre estrena 'El quinto poder', un altre 'biopic' sobre el controvertit Julian Assange.

"Amb 'Rush' tenia ganes de deixar  de ser el noi simpàtic" Zoom

Durant la seva carrera, ha compaginat grans blockbusters amb pel·lícules més modestes. Però aquest any estrena Rush , de Ron Howard, i El quinto poder , de Bill Condon.

Estic fent papers molt diferents dels dels últims anys. A Alemanya ja des del principi em tenien encasellat per fer papers de tipus simpàtic. No em preocupa, però tenia ganes de canviar de xip. Si Rush hagués estat dirigida per un director alemany o austríac, mai m'haguessin donat el paper. Per sort, hi ha directors més oberts i amb pocs prejudicis, com el Ron [Howard].

Què creu que li ha interessat a Ron Howard d'aquesta història sobre la Fórmula 1?

En realitat, el fascinava que els personatges fossin com cavallers moderns que s'enfronten a la mort a les carreres, que viuen amb por però que gaudeixen alhora de tota aquella bogeria: l'adrenalina, el rock'n'roll i el glamur. Ell era jove durant els anys 70, i suposo que li agradava aquest rotllo. Però no en sap gaire, de cotxes.

I com ha estat rodar una pel·lícula de carreres amb un director que no en sap gaire, d'aquest tema?

És un director molt fresc i àgil. Si et fixes en la seva filmografia, ha fet de tot: ciència-ficció, western , drama, cinema fantàstic, comèdia, acció… I amb Rush és la primera vegada que toca el gènere de les pel·lícules de carreres de cotxes. D'alguna manera, per a ell ha estat com debutar un altre cop. Crec que no ha estat un handicap, perquè el Ron és molt apassionat i energètic.

I vostè, és aficionat al motor?

Sí i no. No sóc un gran fan de la Fórmula 1, però m'encanten els cotxes antics. De fet, en tinc dos: un Peugot 304 descapotable taronja dels anys 70, i un Alfa Romeo Julia. Tot i que de petit m'agradaven les carreres, em fascinaven els pilots quan eren salvatges, com els de la generació de Niki Lauda i James Hunt. Era una època plena d'un glamur que avui ha desaparegut.

¿Va ser la idea de ressuscitar el glamur d'aquesta època el que més li va agradar del projecte?

Sí, esclar, però també em va interessar perquè feia poc havia vist el documental Senna , i vaig pensar que era una casualitat bonica. A més, tot encaixava a la perfecció i Peter Morgan, el seu guionista, és un crac. Em feia por que el projecte tingués aquest punt d'avorrit que de vegades tenen els biopics , que pogués ser superficial. Però el Peter escriu molt bé i entén a la perfecció la mentalitat austríaca [riu]. Els diàlegs i el ritme de les frases del text… Són exactament com parla el Niki.

¿Va passar molt de temps amb Niki Lauda per preparar el personatge?

Recordo perfectament la nostra primera conversa. Em va dir: "Mira, ens hem de conèixer, així que vine a Viena, jo ho organitzo. Però no portis equipatge perquè, si no ens entenem, pots anar-te'n tranquil". Em vaig quedar molt sorprès. Un altre cop, després d'aquesta primera conversa, em va dir: "Crec que em caus bé". I llavors es va obrir completament: em va presentar la seva primera dona, la seva segona dona, vaig parlar amb els seus fills, em van convidar a Eivissa i a Barcelona... Jo ja era com l'amic de la família. Espero poder mantenir el contacte amb ell.

Lauda no sembla un tipus especialment emotiu. Per què creu que es va obrir tant amb vostè?

Crec que l'il·lusiona molt que s'hagi fet aquesta pel·lícula. És cert, no és una persona gaire emotiva i tampoc té gaires amics, però crec que valora el fet que jo hagi entrat al seu món i m'hagi preocupat per comprendre'l. Sé que està molt content amb la meva feina i que l'ha emocionat molt.

¿És tan obsessiu com retrata la pel·lícula?

Per al que li interessa és molt obsessiu: cotxes, avions, motors, negocis. És el seu món. És com un rellotge suís, no para de treballar. Li tinc molt respecte, fins i tot enveja. Trobo molt admirable la seva falta de por i el seu afany de superació.

Com ha estat treballar amb Chris Hemsworth, el noi de moda a Hollywood?

El Chris em va caure bé des del primer moment. Ja era un superheroi i una superestrella quan el vaig conèixer i reconec que això em posava nerviós [riu]. Però en realitat és un tipus molt tranquil: és un surfista australià! Es una persona que sap compartir, no és gens competitiu i no dóna importància al seu estatus de superestrella.

A la pel·lícula El quinto poder també treballa amb una altra estrella de Hollywood, Benedict Cumberbatch. Com va arribar a treballar en el biopic de Julian Assange?

Quan vaig llegir per primera vegada sobre Wikileaks, em va al·lucinar la història i ja imaginava que Hollywood en faria una pel·lícula. Recordo que li vaig comentar al meu germà que Leonardo DiCaprio faria d'Assange. Així que em va sorprendre quan em van trucar per al paper de Daniel Domscheit-Berg. Al principi, ho havia de fer James McAvoy, però al final el paper ha estat per a mi. I crec que gràcies a Rush . I és que el Ron mana molt a Hollywood: va fer una projecció de la pel·lícula encara sense acabar per als caps de Dreamworks, i els meus representants van apostar-ho tot perquè pogués interpretar el paper. Pocs directors de Hollywood farien una cosa així per un actor.

¿Es veu traslladant-se a Hollywood?

No. Sé que Hollywood t'exigeix que hi vagis si vols fer carrera, i em fa gràcia, perquè ells fins i tot no es poden imaginar que siguis feliç vivint a Europa. Però jo em sento molt europeu, sóc molt feliç entre Berlín i Barcelona i no tinc la necessitat d'anar-me'n als Estats Units.