Rufus Wainwright - ‘Take All my Loves’ (3,5*)

Rufus Wainwright mai n’ha tingut prou sent un mestre de la cançó melodramàtica. Ell sempre ha somiat escriure òperes -en fitxar per Deutsche Grammophon es va estrenar amb Prima Donna, que en realitat era una mena de musical- i així portar més enllà el seu llenguatge, retornant la cançó pop a un origen llunyà que es trobaria en l’ària, el lied i l’espectacle del cabaret. Tot i que Take all my loves s’envolta d’un cert halo d’alta cultura -sonets de Shakespeare recitats per Siân Philips o Carrie Fisher, o cantats per la soprano austríaca Anna Prohaska o l’actriu Helena Bonham-Carter-, en realitat és una demostració de versatilitat que situa prou bé el seu talent en un terreny compartit entre el pop - When in disgrace la canta Florence Welch, Unperfect actor és una tempesta de rock- i el tipus de composició que li escau quan fa valer l’arquetip d’home gai, culte, sensible, i cita el llenguatge operístic de Strauss ( For shame ) o Puccini ( Farewell ). El resultat és necessàriament irregular, però ferm: Rufus se’n surt i, de tant en tant, s’exhibeix.