CARA A CARA
Cultura 14/03/2014

Rubén Gimeno entrevista Anna Alàs

Barcelona enceta la capitalitat de la sardana amb la rondalla ‘La santa espina’, interpretada per l’Orquestra Simfònica del Vallès sota la batuta de Rubén Gimeno i amb solistes com Anna Alàs. Dissabte, 15, al Barcelona Teatre Musical

2 min
Anna Alàs Rubén Gimeno Entrevista

R.G. |Tens un ampli repertori molt divers en estil i època. Com s’adapta la teva veu a aquests canvis?

A.A. | Sí... Per mi tot es redueix a comunicar-me a través de la música i em fascina endinsar-me en diferents maneres de fer-ho, sóc un cul inquiet. El primer requisit és haver construït un instrument flexible, que tregui matisos dels recursos fonamentals de l’aparell fonador, i després simplement posar-lo al servei de les idees musicals, els paràmetres dels estils i la intuïció. La veu agraeix que en facis un ús variat.

A què es deu aquesta fama que teniu els cantants de ser difícils? Mite o realitat?

Una mica de cada. La realitat és que no podem aparcar mai el nostre instrument, que en certs factors va lligat a l’estat d’ànim: som l’únic instrumentista que inexorablement ha de seduir el públic amb la seva aura escènica. El nostre risc d’error es multiplica amb la música, el text i l’escena. Certs hàbits socials establerts ens són terriblement nocius i un simple refredat pot arruïnar mesos de feina. A més, cada concert pot acabar penjat a les xarxes socials i a sobre avui en dia sembla que ens hàgim de llevar directament d’una portada de revista.

¿Els dies que tens funció o concert tens algun ritual?

En aquest afany de crear un canal de comunicació intens amb el públic reconec que el dia D tendeixo a recloure’m. Necessito sentir que a dalt de l’escenari tindré suficient energia per connectar amb centenars de persones, i les hores anteriors les preservo gelosament.

La música lírica és el gènere amb més acceptació del públic dins el món de la música clàssica. A què creus que es deu?

A la veu i implícitament al text (quan s’entén l’idioma). No diferim gens dels animals: ens comuniquem amb llenguatge corporal i amb sons. Tots compartim l’instrument vocal i inconscientment en comprenem molts codis que ens arriben directes a l’ànima si el cantant sap jugar amb els matisos propis de la veu parlada.

Quines qualitats valores més en un director d’orquestra? M’ho apunto...

Com en tot artista, que s’arrisqui. Que respiri amb la música; una respiració amb intenció musical val més que mil assajos. Que estigui a l’altura de la sacralitat i complexitat del seu ofici: inspirar i cohesionar desenes de sensibilitats musicals diferents. En el cas de l’òpera, que gaudeixi de l’aspecte escènic de la producció i junts trobem la manera de fer una simbiosi amb la partitura; i que em cregui quan li dic que el veig de reüll, perquè és cert, ha, ha, ha!

stats