MÚSICA
YERAY S. IBORRA

Rob Halford: “No et pots passar la vida lluitant contra les imposicions dels altres”

Rob Halford fa més de 40 anys que està al capdavant del grup de ‘metal’ britànic Judas Priest. Fa tres anys que no trepitgen territori català, però el 25 de juliol seran al Rock Fest Barcelona

Rob Halford  “No et pots passar la vida lluitant contra les imposicions dels altres” / ROCK FEST BARCELONA Zoom

Després d’haver capgirat la història del metal als anys 70, afegint-hi més guitarres -més ràpides- i introduint-hi fins i tot motius estètics glam encara perdurables (cuir negre i tatxes metàl·liques), Rob Halford (Sutton, 1951) es continua emocionant quan parla de la seva música i de la relació amb els fans (“ metal maniacs ”, repeteix incessant). Punt per punt, repassa amb sentit de l’humor la vida d’un “vell metal head ” (seguidor acèrrim de metal ).

No trepitjàveu Barcelona des del 2012. Torneu i, a més, per primera vegada a un festival, el Rock Fest Barcelona.

El meu cap pelat em diu que és la primera vegada, sí. I serà especial, divertit, amb els nostres col·legues d’Europe, Scorpions… Segur que serà una gran celebració, ja se sap que el millor sempre passa al backstage.

Abans del Rock Fest, i amb el tímid intent del Metal Fest (cancel·lat aquest any), Barcelona estava òrfena de festivals de metal...

Costa, però hi ha grans festivals de metal a Europa. Amb els festivals tothom vol fer diners, però és arriscat: escenaris, treballadors, grups… Tot i això, no ho enteníem: una ciutat com Barcelona, com pot ser que no tingués un festival de metal?

Què fa que el metal tingui una comunitat de fans tan forta?

Nosaltres en diem the metal spirit [l’esperit del metal ]. No sabria dir-te què fa que ens apreciem tant. Som propers, estem en contacte. Ara estem utilitzant les xarxes socials molt més, tenim una etiqueta que és #PriestFamily. Fins i tot tinc Instagram!

Ha evolucionat gaire el vostre directe?

Sempre hem tingut sets modestos [riu]. No, seriosament, utilitzem pantalles i audiovisuals, però el més important de Judas Priest és que... seguim sent Judas Priest. La gent no vol veure el Rob, el Richie, ni l’Scott… És com si vas a veure el Barça; encara que canviïn els jugadors, segueix sent el teu equip preferit. Els segueixes reconeixent. Nosaltres no hem canviat gaire l’essència: som la banda que ens agradaria ser, i toquem [posa veu cavernosa] metal.

Després de 40 anys, queden piles?

Per molt que soni a tòpic, et diré com funciona: l’energia és dels fans. Sempre. Mira, en els últims sis dies hem fet sis actuacions en sis països diferents. Una bogeria! Però això és perquè tenim els millors fans, intentem tocar sempre que podem. El més difícil, més que seguir tocant, és seguir quadrant els temps: menjar quan toca, arribar a l’escenari quan toca… Ens fem grans i ja no podem córrer.

L’any passat vau publicar Redeemer of souls. Què us porta a seguir component?

Veure que som capaços de fer-ho. Hem fet tantes cançons... És un repte amb tu mateix, per veure si encara n’ets capaç. És bo per a la banda que puguem fer nous moviments i Redeemer of souls ha sigut un disc reclamat pels fans. Per tant, tothom hi ha guanyat.

Toques la guitarra, la bateria i el baix, però tothom et reconeix per la veu. Després de tant forçar-la amb l’agut, com està als 63 anys?

Et posaré un exemple. Fem Painkiller cap al final del concert, una cançó difícil de cantar però que significa molt per als metal maniacs. I no, no la puc cantar igual que la cantava el 1990. Tothom veu que el Rob ho està fent tan bé com pot, tot i que la seva veu ha canviat, s’està tornant més profunda i molt més fina del que havia estat. Sóc un vell metal head, però m’ho perdonen [riu].

Has estat en molts projectes musicals diferents: groove metal (Fight), música electrònica (2wo)... En què estàs interessat en aquest moment?

Sempre he estat intrigat per la música que transmet, simplement això. He estat a Atenes aquests dies i l’essència de la música grega és molt similar a la de la música turca i, per tant, a la de la música asiàtica. I això és fascinant, perquè aleshores ja te’n vas fins al Japó! La música del món et connecta amb la humanitat.

Fa més de vint anys que vas declarar públicament la teva homosexualitat, un fet trencador al món del metal. S’ha avançat gaire des d’aleshores?

La igualtat és una qüestió de drets humans: em sento commocionat per coses terribles com les que passen a Rússia! Dit això, en el món del metal, segueix sent difícil. És un procés molt lent explicar a la gent que la vida és curta i que no te la pots passar lluitant contra les imposicions dels altres!