Ridley Scott revoluciona Moisès

El pèplum està de moda. El 2014 ha contemplat una nova destrucció de Pompeia, dues aventures d’Hèrcules, l’odissea bíblica de Noè i un combat a vida o mort entre espartans i perses. Però el ressorgiment del gènere no estava complet sense Ridley Scott, el director que va encendre amb Gladiator (2001) l’espurna que va revifar el cinema d’espases i túniques. Exodus: Dioses y reyes s’inscriu en el subgènere bíblic del pèplum i adapta la coneguda història de Moisès que ja va inspirar a Cecil B. DeMille la monumental Els 10 manaments.

Exodus ens presenta un Moisès (Christian Bale) plenament integrat en la família reial, un noble aguerrit que confia més en la seva espasa i el raciocini que en les profecies de la sacerdotessa. L’adoració que li té el faraó Seti i el menyspreu que professa el monarca cap al seu propi fill aboquen un Ramsès acomplexat i carn de psicòleg a l’antagonisme amb Moisès. El futur líder del poble jueu descobreix els seus veritables orígens en una visita als camps de treball dels esclaus hebreus, poc després d’acusar-los de fanàtics religiosos en una escena que apunta una idea interessant: la de Moisès com a líder guerriller d’una minoria ètnica. Quan més endavant assumeix la causa jueva com a pròpia i entrena uns homes en el sabotatge i la guerra de guerrilles, es podria traçar un paral·lelisme entre les tàctiques de Moisès i les del terrorisme palestí actual. El mateix Bale ha reforçat aquesta interpretació en afirmar que Moisès seria avui dia “un terrorista en el punt de mira dels drones ”.

No són les úniques transgressions al cànon bíblic. A l’hora d’escenificar la primera trobada entre Moisès i Déu a la muntanya sagrada, Exodus no es conforma amb l’arbust en flames de la Bíblia, sinó que representa Jahvè com un nen d’11 anys. El déu venjador de l’Antic Testament és aquí un preadolescent, un pastoret emprenyat -i amb raó: el seu poble escollit fa 400 anys que està esclavitzat- que Christian Bale qualificava en una entrevista de “mercurial”. “Necessito un general”, li etziba a Moisès un Déu impacient que retreu a l’escollit la lentitud dels seus mètodes per alliberar els jueus. Les converses entre la deïtat juvenil i el seu profeta escèptic, que qüestiona la brutalitat de les set plagues i la seva set de sang egípcia, contenen un detall curiós: la mirada suspicaç del germà de Moisès, Joshua, que es pregunta si el seu germà en realitat és un boig que parla sol.

I tanmateix l’única polèmica més o menys sorollosa (almenys a Twitter) que ha precedit l’estrena d’ Exodus denunciava la falta de diversitat d’un film sobre personatges egipcis en què els protagonistes són tots de raça blanca. Scott no es va amagar en eufemismes a l’hora d’explicar els motius a Variety : “No puc aixecar un film d’aquest pressupost amb un actor protagonista que es digui Mohamed no-sé-què. No aconseguiria mai finançament”.

Pocs generes predisposen tant a la grandiloqüència com les adaptacions bíbliques. La seva puixança actual té a veure amb la necessitat de Hollywood de trobar històries d’atractiu universal que permetin oferir un grandiós espectacle en 3D i lluir el múscul digital del blockbuster modern. Però a Ridley Scott no se li escapa que el pèplum és un cinema de plans generals en què les tres dimensions són difícils d’apreciar. ¿Solució? Afegir ocells digitals a les panoràmiques per jugar amb la profunditat de camp. Això sí, l’Egipte d’ Exodus sembla a estones el Parc Nacional de Doñana.

La pel·lícula, per cert, es va rodar en bona part en un altre indret d’Andalusia: Almeria. El desert que va servir d’escenari als spaghetti western de Sergio Leone o el Lawrence d’Aràbia de David Lean contempla aquí la construcció de les piràmides i la fugida dels jueus. La participació espanyola no es limita als decorats: Exodus inclou en el càsting María Valverde en el paper de Siporà, la dona amb qui Moisès forma una família després de ser expulsat d’Egipte, i Alberto Iglesias -compositor habitual d’Almodóvar- firma la banda sonora. Tant el músic com l’actriu destaquen en un film que desaprofita secundaris de luxe: Sigourney Weaver sempre està en segon pla, Aaron Paul (Jesse a Breaking bad ) gairebé no obre boca i John Turturro és un miscasting total com a faraó Seti. Només Ben Kingsley dóna la talla en un film que despatxa les escenes amb desinterès funcionarial. Scott potser no hauria de presumir tant d’haver-lo rodat en només 73 dies.