MÚSICA
B.D.A.

Rich Robinson diu adéu als Black Crowes

El guitarrista actuarà sol a Barcelona després de desfer un grup que ha venut 35 milions de discos

Rich Robinson diu adéu als Black Crowes / CURTCIRCUIT’15 Zoom

Rich Robinson és el germà petit de Chris Robinson. Junts, van muntar The Black Crowes, un grup que va irrompre l’any 1990 amb el rhythm’n’blues descarat i juganer de Shake your money maker, una alenada d’aire fresc i una coça al cul a un panorama dominat per la MTV. El seu rock vintage bevia directament delsriffs de guitarra dels Rolling Stones i de la passió per artistes de soul com Otis Redding, de qui van versionar Hard to handle amb èxit planetari.

Amb una barreja de blues, folk, soul i rock’n’roll van fabricar petites obres mestres de classic rock com The southern harmony and musical companion (1992), que enfonsava les botes en el fang de la música del sud dels Estats Units, i Amorica (1994), que explorava el vessant més psicodèlic del funk. Però, després de 25 anys de trajectòria, set àlbums d’estudi i 35 milions de còpies venudes, el petit dels Robinson va decidir el gener d’aquest any posar el punt final definitiu a The Black Crowes amb un comunicat públic que carregava contra el seu germà Chris.

“No hi ha marxa enrere”, diu. “Hem acabat, són 25 anys i hem fet moltes coses, però ja n’estem cansats i cap de nosaltres vol continuar”, aclareix sense cap deix de nostàlgia a la veu. “Es tracta del meu grup, de la meva obra, i estic molt orgullós de tot el que hem aconseguit, però els temps canvien, ara és hora de mirar endavant, i no, no hi ha tornada possible”. Dels desencontres previs -ja s’havien separat del 2002 al 2005- va anar sorgint la carrera en solitari de Rich Robinson, que l’any passat va publicar el seu tercer disc al seu nom, The ceaseless sight (2014). Dissabte serà a Barcelona per cantar aquestes i altres cançons amb l’única ajuda d’una guitarra acústica.

“Sí, engegar una carrera en solitari és com començar de zero”, admet. “Ara no em vénen a veure tres o quatre mil persones, però, en canvi, resulta increïble la manera com la gent s’acosta al que faig”. I el que fa són cançons molt semblants a les que ha escrit sempre, però amb la seva veu, més reposada i reflexiva que la de Chris Robinson. “No es tracta de vendre discos, sinó d’estar orgullós de la música que faig, de manera que no hi ha gaire diferència entre el nivell d’exigència que sentia amb els Crowes i el que em poso ara a mi mateix”, explica el guitarrista i compositor, que, aliè a les pressions de la fama o la indústria, torna a despullar les cançons en directe. “És guai tornar a tocar les cançons d’una manera més semblant a com van ser concebudes, tornar al lloc d’on vénen”, explica.

Els seus concerts en solitari sempre són diferents perquè, segons diu, cada nit tria un repertori diferent d’entre una llista de 80 o 90 cançons possibles. “No, no toco cançons dels Black Crowes, tinc un gran repertori en solitari i també m’agrada fer moltes versions, la gent s’ha d’arriscar i venir sense saber què es trobaran, ha, ha!” I posar-se davant del micròfon no l’espanta. “No em va costar començar a fer de cantant solista, perquè amb els Black Crowes ja havia fet acompanyaments corals durant vint anys, ara m’agrada ser capaç de trobar la meva veu i de fer la meva aportació a la tradició de la música folk”. ¿Ha canviat la seva relació amb les lletres de les cançons, des del moment que les ha de cantar? “No, les cançons són una manera d’expressar-se i les lletres complementen la música, tothom té la seva pròpia relació amb les cançons, per a mi poden tenir un sentit i algú altre els pot trobar un significat totalment diferent”, explica aquest rocker a qui també li agrada pintar i que ha col·laborat amb llegendes com Patti Smith, Robert Plant i Jimmy Page. |

Rich Robinson + Steven Munar La [2] de l’Apolo (Barcelona). Divendres 25. 20.30 h. 20-25 € El cicle Curtcircuit’15 continua amb The Gramophone Allstars, Aspencat i Buhos, Caïm Riba... (www.curtcircuit.com)