CRÍTICA DE CINEMA
JOAN PONS

Rey gitano

* Direcció i guió: Juanma Bajo Ulloa. 116 minuts. Espanya (2015). Amb Karra Elejalde, Manuel Manquiña, Arturo Valls i María León. Per a nostàlgics que enyoren els anys que tenien quan van veure Airbag

XZ Zoom

És una poca-soltada que no només no s’amaga de ser-ho sinó que fins i tot en presumeix. Així ens hem de prendre Rey gitano. Demanar-li un guió més reeixit, una lògica causa-efecte o un mínim de subtilesa no té cap sentit. Aquí, des del primer fotograma, mana el baix to, l’escatologia, la gamberrada i la gratuïtat. Però perquè aquesta festa de l’estirabot humorístic sigui realment una disbauxa hi ha uns requisits mínims: que no es repeteixin acudits; que els gags, per molt incorrectes que siguin, tinguin almenys estructura de gag; que hi hagi un sentit del timing amb criteri còmic, etc. Tot plegat sembla com si Bajo Ulloa ignorés que ja han passat vint anys després d’ Airbag i que allò que llavors era tan provocador i semblava tan nou -almenys a Espanya- ara ja no ho és. Rey gitano és una comèdia amb l’estil de les vinyetes d’ El jueves de fa dues dècades que, amb una mica de sentit de l’actualitat, hauria pogut ser com les d’ El jueves d’ara o com les de Mongolia. És a dir, una sàtira grollera, verinosa i una astracanada sobre un país on qui no és maldestre és incompetent o, directament, ruc. |