Requisitos para ser una persona normal

És una pel·li molt mona. O, més ben dit, és una pel·li que s’escarrassa molt a ser molt mona. De vegades ho aconsegueix: conté tantes ocurrències que, gairebé per estadística, algunes acaben sent efectives. I en altres ocasions, doncs... no. L’esforç del film per ser una simpàtica comèdia indie de manual (com Las ventajas de ser un marginado, com God help the girl...) es nota en cada pla. Però potser el problema no és aquest excés de voluntat, sinó el model de cinema ¿ hipster? que la pel·li escull per emmirallar-s’hi. Tot plegat és com voler obrir avui una tenda de cupcakes : per molt dolços, vistosos i treballats que siguin els pastissets, ja sembla una cosa de fa tres o quatre anys. Com les barbes frondoses. Com les manic pixie dream girls. Són cosa d’una altra temporada. ¿Vol dir tot això que Requisitos para ser una persona normal està bé però arriba tard? Doncs la resposta seria que sí, però si la comparem amb el 90% de comèdies romàntiques espanyoles és vint cops més enginyosa, original i, encara que sembli mentida, contemporània. |