JORDI GARRIGÓS

5 quintos en Primera Persona

Autors amb Pulitzer, herois de la música indie, galledes d’aigua, tatuatges amb faltes d’ortografia... Kiko Amat i Miqui Otero repassen sucoses anècdotes amb Jordi Garrigós a les portes d’encetar la cinquena edició del festival de l’autobiografia en directe

Quintos en Primera Persona / PRIMERA PERSONA Zoom

En els quatre anys que fa que treballo al festival Primera Persona els meus caps mai m’han citat en una oficina. Les reunions, sempre en bars. Aquesta vegada Kiko Amat, Miqui Otero -els directors- i jo quedem a l’Oller, al passeig de Sant Joan, malgrat que podríem haver-ho fet al Rafel, a Sant Antoni. Queda una setmana per començar l’edició d’enguany i en Kiko ens ha portat cartells i flyers per deixar en comerços amics, una excusa perfecta per trobar-nos i començar a parlar sobre els quatre festivals que s’han celebrat fins ara, i el que ja s’acosta. Demanem la primera.

1 quinto: Edició 2012

Jonathan Ames, Toby Vail, J de Los Planetas, Sr. Chinarro...

“La nit abans de començar el Primera Persona vam citar a tothom que hi participava o ens hi ajudava al Bar Ramon”, comença Otero. “Esperàvem que fos una reunió d’amics, però estava sorprenentment ple i alguns convidats van començar a entrar en contacte, com en Jonathan Ames i l’Stewart Home”. “Crec que amb el primer cartell ja vam demostrar que hi anàvem amb tot, que no ens guardàvem res -el talla Amat-, la qüestió era prendre’s cada edició com si fos l’última”. Quan Ames va venir al festival no estava en el seu millor moment, Bored to death feia un parell d’anys que havia acabat d’emetre’s. “Exacte, amb ell comença la nostra llegenda de portar artistes que estan una mica en hores baixes, com tous”, riu el Kiko. “Si no fos així, a banda que no els podríem pagar, ens hauríem de topar amb mànagers i intermediaris. En canvi amb Ames, per exemple, tot va ser molt directe”. A la primera edició també es va apostar per un talent jove com en Ben Brooks, que presentava Crezco. “Va obrir la caixa dels trons de fer coses estranyes a l’escenari, i encara se’n recorda, perquè el van tatuar en directe al Teatre del CCCB i van fer-li una falta d’ortografia”, diu Otero. Cridem al cambrer.

2 quintos: Edició 2013

Robert Forster, The Raincoats, Junot Díaz, Shalom Auslander...

“El gran any del Robert Forster, aquesta és la millor definició”, explica el Miqui. “Hem fet coses de molt d’èxit després d’aquella nit, però és un pic del Primera Persona que no s’ha pogut superar”, recull el Kiko. Sempre recordo el moment en què en Cristian Pallejà (Fred i Son) va tocar la trompeta de Dive for your memory, dels Go-Betweens, aquells segons van ser una victòria. “És que va fer les cançons que tocaven, i a sobre les va explicar”, replica Amat. “La nit va acabar amb en Forster aplaudit per tot un bar a la sortida del CCCB”, rememora Otero. “I jo, xop, ja que els veïns del carrer Joaquim Costa ens van llançar una galleda d’aigua i el Robert en va sortir sorprenentment impol·lut; va ser el nostre Spring rain particular”. “En canvi, aquell any vam errar amb el plantejament que vam fer al Shalom Auslander, a qui vam proposar un xou totalment embogit”, recorda Amat. “Ell no tenia cap ganes de fer el ridícul a l’escenari i es notava que no estava còmode”. Segons Miqui Otero, cal “arriscar, per bé o per mal”. “És evident que amb Junot Díaz anàvem segurs, però altres vegades hem fallat, no sempre pots portar un premi Pulitzer”, puntualitza.

3 quintos: Edició 2014

Irvine Welsh, Gerard Love, Manolo García, Calvin Johnson...

El tercer Primera Persona em quedarà marcat per a tota la vida. És l’any que vam poder portar i conèixer Gerard Love de Teenage Fanclub, un dels meus herois absoluts. “Aquella edició estava plena de gent que ens agrada molt; resulta que ho vam provar i per alguna raó desconeguda tothom a qui ho preguntàvem ens deia que sí, així que vam allargar-ho a tres dies”, explica Otero. “Per mi va ser el pitjor any com a director; encara que fos un gran èxit de portes enfora, va ser massa dur emocionalment parlant -diu Kiko Amat-, van venir alguns dels nostres ídols, com en Jonathan Coe amb el David Nobbs, i no vam tenir ni cinc minuts per parlar amb ells”. “Crec que al festival es nota molt quan els convidats s’ho passen bé, i aquell any va haver-hi casos que no va ser així, com en Bob Stanley o en Green Gartside, que a mi em feia especial il·lusió”, relata Miqui Otero. També n’hi ha que van quedar molt contents. Recordo Ian Svenonious, Calvin Johnson o Irvine Welsh. “Sí, Jordi, però en Welsh s’ho passa bé a tot arreu, era el cap de cartell i tothom li anava al darrere”, aclareix Amat abans que Otero tanqui el tema: “Ens va quedar gran, no hi ha més explicació”.

4 quintos: Edició 2015

Caitlin Moran, Sleaford Mods, Kiko Veneno, Eduardo Mendoza...

En Kiko Amat obre la quarta cervesa: “L’any passat ens va sortir el festival pràcticament perfecte, tot va anar com esperàvem i tothom va marxar-ne content: artistes, públic i nosaltres”. I això que abans de començar no les teníem totes amb el cartell. “Més que pels convidats, no estàvem segurs que el públic respongués, però ho va fer i de manera molt entusiasta”, diu Miqui Otero. “Vam ampliar l’equip i vam aconseguir que els artistes estiguessin més acompanyats, i això els va fer feliços a ells i a nosaltres, ja que es van generar moltíssimes anècdotes”, recorda Amat. Sobretot en Langford. “Exacte, la noia que acompanyava John Langford dels Mekons ens va enviar una foto d’ell fent el mort a la piscina de l’hotel com si fos El gran Gatsby poques hores abans d’actuar”. Otero es posa seriós: “És que la gent ha de tenir en compte que nosaltres veníem de fer festes fanzineres, hem après a fer un festival com aquest quasi a hòsties”. Potser el gran èxit de públic va venir amb la Caitlin Moran. “Va ser graciós -segueix el Miqui- perquè ens va funcionar un gag que ens havia explicat una amiga l’any anterior: vam dir-li a la Caitlin que hauria de beure un chupito de ginebra cada cop que digués la paraula feminisme al seu xou. Òbviament no va parar de beure durant tota l’actuació, però té una resistència inimaginable”. Farem l’última mentre parlem del cinquè Primera Persona, el que comença aquest divendres 6 de maig.

5 quintos: Edició 2016

James Rhodes, Stephin Merritt, John Cooper Clarke, The June Brides...

“Una de les claus per poder portar noms com els d’enguany són els correus que fem per convidar-los: no són mails de fan, són missatges d’algú que coneix la seva obra molt profundament. Això ho valoren més enllà dels diners”, aclareix Amat. “Si no, no podríem tenir algú de la talla de l’Stephin Merritt al nostre festival”, segueix Otero. “Per exemple, amb en John Cooper Clarke, no és que coneguem el poema que citen d’ell a Els Soprano, és que el portem seguint tota la vida, i ell se n’adona, d’això”, reflexiona Amat. Aquest any tanquen el festival els June Brides, que és un grup molt important per a tu, Kiko. “Em sembla que no som conscients de com és d’important haver sigut el número 1 de les llistes independents angleses. És un fet reservat a grups com els Smiths, per exemple, i els June Brides ho van ser. Són el clàssic cas de la música pop en què un grup ho té absolutament tot per triomfar, no ho fa i el món els acaba oblidant. Eren tan bons i podrien haver sigut tan importants com els Housemartins o en Billy Bragg, però em temo que els va faltar ambició”, explica Amat. “Com vas arribar-hi?”, pregunta, ara, Miqui Otero. “Per una cinta de casset que em va gravar en David Feck dels Comet Gain, l’any 93 més o menys; encara us podria citar tots els temes que hi havia en aquell recopilatori”. En Kiko ens enumera les tres primeres cançons abans de pagar. Marxem amb presses de l’Oller, encara ens queden cartells per enganxar i [en el moment de l’entrevista] només una setmana per al Primera Persona d’enguany. I uns dies més -pocs- per començar a pensar en el següent.u

PRIMERA PERSONA 2016

TEATRE DEL CCCB. 6 i 7 de maig