GOLAFRE 365

Quin morro que tinc!

Careta fregida, una delícia que no em fa cap bé

El golafre. / CECILIA DÍAZ BETZ Zoom

“I avui, fora de carta, tenim morro fregit”, deixa anar com si res la Victòria, inconscient com és de l’efecte que les seves paraules tindran en aquest golafre d’ofici que us parla, activant la trempera gastronòmica com només ho fan els plaers més culpables. I és que el morro de porc fregit -o careta fregida- se situa al capdamunt de la meva personal llista de delícies culinàries que sé perfectament que no em fan cap bé.

Greixós, torrat i saladet

Sóc ambaixador d’aquella dita que ens recorda que del porc s’aprofita tot, però tinc especial predilecció per aquest platet greixós, torrat i saladet, un clàssic dels bars de tota la vida que, diguem-ho sense embuts, és maltractat en bona part dels establiments on me l’he cruspit al llarg de la meva vida. He patit racions fredes, dures i amb pèls, o d’altres de reescalfades a cop de microones i de gomoses com un Boomer amb gust de no res.

Però com que aquí la intenció és facilitar l’accés als més dignes representants dels platets que m’enamoren, us animo a tots a sortir disparats cap a la Polleria Fontana, al número 9 del gracienc carrer Sant Lluís, a Barcelona. I és que quan finalment la Victòria deixa sobre la taula l’anhelada ració i me’n cruspeixo el primer tros, em quedo mig estabornit. Què dimonis és això?! Cruixent, amb la dosi justa de greix i carn, però sobretot amb un gust que separa radicalment aquella ració de les 234 anteriors. “Marinem la careta durant 24 hores amb sal, sucre i pebre vermell de la Vera i la fregim uns 10 minutets un cop ens arriba la comanda”, m’explica el Nil, amo i cuiner d’un restaurant que gràcies al boca-orella s’ha convertit en un must per als amants dels platets tradicionals fets amb devoció per la matèria primera. He de trucar ben aviat perquè em reservin una ració de les seves aletes de pollastre, una altra debilitat fora de carta. Ja friso. És cert, quin morro que tinc!