CRÍTICA DE CINEMA
EULÀLIA IGLESIAS

Puro vicio

***** Direcció i guió: Paul Thomas Anderson. 148 min. EUA (2014). Amb Joaquin Phoenix, Josh Brolin, Katherine Waterston. Per a qui creu que d’una gran creació literària en pot néixer una gran creació cinematogràfica

POI Zoom

Amb Pous d’ambició (2007), Paul Thomas Anderson va passar de ser un cineasta brillant a un director important. La seva adaptació de Vici inherent de Thomas Pynchon, tan fidel i tan pròpia, conforma, amb el film protagonitzat per Daniel Day-Lewis i The master (2012), una inesperada trilogia sobre la història d’Amèrica com a al·lucinació. Com la novel·la, el film d’Anderson trasllada les rutines del noir als anys 70. El protagonista és un detectiu fumeta que s’embolica per culpa d’una ex en un cas pelut, en el fons un MacGuffin polièdric per perfilar la decadència del somni contracultural hippie estabornit pel capitalisme depredador a través d’una història on, en la tradició d’ El somni etern, com més pistes sorgeixen menys s’entén tot plegat. Amb un ús gens evident de l’humor i la música, i una posada en escena d’aparença simple i mecanismes complexos que atorga una posició central als diàlegs, Puro vicio es mou entre l’estranyesa, la fascinació i el deliri, on el protagonista sempre drogat representa l’últim refugi de lucidesa.