LLIÇONS D’URBANITAT

Punk museístic

Els primers punkies que vaig entendre quan encara era un marrec asseguraven: “ Más vale ser punky que maricón de playa ” (Siniestro Total). Avui en dia, aquesta afirmació, més que punk segur que seria delictiva. En els nostres temps és impossible fer res punk i no patir l’odi social i judicial. Tot i això, el Macba exposa fins setembre Punk. Els seus rastres en l’art contemporani, comissariada per David G. Torres. Aquesta mostra embotella el perfum del punk per fer-ne el que en diuen una mirada reflexiva. De com l’actitud i les praxis punkies van anar contaminant les disciplines artístiques de finals de segle XX. És cert que l’esclat de nihilisme i ràbia que va suposar el punk va sorprendre el món de tal manera que, des d’aleshores, tota mena de teòrics han intentat explicar i, sobretot, reproduir aquell esclat de creativitat. Bo i recuperant la seva estètica més coneguda a base de cresta i cuir o provant d’aplicar el DIY ( do it yourself ) a tota mena de disciplines. Tot en va.

Correcció extrema

Els temps fan gairebé impossible qualsevol aproximació transformadora al punk d’aleshores. És fa difícil imaginar que gent amb esvàstiques i cresta o grups que es diguessin Toreros Muertos poguessin prosperar en el clima de correcció extrema de la nostra societat.

La influència del punk en l’art contemporani s’ha de rastrejar d’una altra manera. De fet, l’última cosa punk de veritat que es va veure al Macba va ser la dimissió de Bartomeu Marí per aquella estàtua del rei emèrit mirando a Cuenca. És a dir, que potser la manera d’actuar com a punkie és el qüestionament mateix de tota activitat reglada. I potser el rastre més notable del punk com a actitud extrema es troba més fàcilment entre mems, fòrums i xarxes socials que en la disciplina artística. Reflexionar sobre el punk mai no ha sigut gaire punk, però reflexionar sobre els límits de la llibertat i posar-los a prova sí que va ser una de les potencialitats del moviment. Parlar sobre el punk i que ningú no intenti tancar l’exposició potser vol dir que el punk definitivament ha mort. No ho sé. En qualsevol cas, l’absència de cap revolta estètica contra la tirania de la correcció fa que, almenys, la memòria del punk es faci imprescindible.