CRÍTICA DE CINEMA
PAULA ARANTZAZU RUIZ

Pride (Orgullo)

** Direcció: Matthew Warchus. Guió: Stephen Beresford. 120 min. Regne Unit (2014). Amb Ben Schnetzer, Monica Dolan. Per als que gaudeixen de la fotogènia de la ‘working class’ britànica

poi Zoom

Mark Ashton tenia 24 anys quan la vaga de miners contra el govern de Margaret Thatcher va esclatar al Regne Unit, el 1984. Ashton era un reconegut activista gai però sobretot un profund comunista i, per tant, a cap ni un dels seus col·legues els va sorprendre que acabés fundant el grup de gais i lesbianes en solidaritat amb els miners gal·lesos. El perfil combatiu d’Ashton queda molt difús a Pride, una mena de biopic del noi i visió sui generis del conflicte entre el sector miner i el govern britànic. En lloc d’això, el film aposta per la lleugeresa narrativa amb la qual un cert cinema britànic ha retratat la classe treballadora: més en la línia d’èxits com Billy Elliot (2000) i The full monty (1997) que del cinema de Ken Loach, aquest pseudomusical pretén explicar-nos els vincles de germanor que es van forjar entre les dues causes, però sembla més una celebració d’un moment de la història en què els armaris van començar a obrir-se que no pas una qüestió sobre les raons que van fer de la lluita minera un dels més rotunds fracassos de la classe treballadora contra el règim de la Dama de Ferro.