06/05/2016

Prefereixo la dansa

2 min

Actriu, poeta i dramaturgaAmb els intel·lectuals i els culturetes em passa el mateix que amb els mags, o són realment autèntics i bons, o els veig fàcilment el truc. Per educació, callo i somric. ¿No és això el que espera de mi la seva mirada de condescendència?

Quan els suposats intel·lectuals estableixen diàleg amb mortals com jo -més aviat amb la voluntat d’impressionar que no pas d’escoltar-, donen per fet que saps perfectament de què et parlen. És precisament en aquest moment que em posseeix el desig de fer una confessió d’aquelles que et fan sentir més alliberat que l’excreció d’allò sobrer després de dies d’anar restret: “Estimat/da, no t’hi escarrassis, sóc de l’extraradi, amb mi estalvia’t els numerets d’épater le bourgeois. Al meu nòvio li va costar més convence’m per veure El setè segell, d’Ingmar Bergman, que no pas aconseguir sexe una nit de migranya. No he llegit Madame Bovary, ni Guerra i pau. I Kant? Prefereixo la dansa. Les escletxes de la meva ignorància són infinites i algú de tan alta volada com tu s’hi perdria, o bé en sortiria escaldat”.

Si em demanen per la meva pel·lícula preferida, voldria parlar d’Els goonies o d’un blockbuster qualsevol i, en una escena digna de Salò de Pasolini, pixar-me a la cara de tots els presents amb la baixesa dels meus referents cinematogràfics.

Em pregunto si escolten Stravinsky perquè realment els agrada o només per poder-lo anomenar quan vingui al cas. Sincerament, prefereixo abaixar el cap i dir “no ho sé” que posar-me la màscara de qui ho sap tot però no s’emociona amb res.

A vegades em vénen ganes de fer com el Carles Santos al seu últim espectacle, Patetisme il·lustrat. Agenollar-me de quatre grapes sense calces i mostrar el meu cul en pompa a la platea, al món, mentre unes mans fetitxistes, transgressores, em repiquen les galtes com qui fa sonar un tambor fins a deixar-me el cul vermell com un tomàquet. I així, amb aquesta imatge, desitjar a tots els estirats que Kierkegaard els agafi dilatats.

stats