Poliana Lima, quan la violència es fa coreografia

Cossos que xoquen entre si una vegada i una altra: carn contra carn. Cossos que cauen a plom: carn estavellada contra el terra. Cossos inerts lligats amb una corda. Cossos que trepitgen altres cossos per enfilar-s’hi a sobre, alpinistes de la por i la impotència. Com es pot representar la violència a la dansa sense omplir l’escenari de baralles explícites? La ballarina, coreògrafa i sociòloga Poliana Lima (Brasil, 1983) s’ha enfrontat a aquest repte artístic a Atávico. El retorn que n’ha obtingut fins ara, en forma de nombrosos premis coreogràfics, validen l’esforç d’una proposta que aquests dies passa fugaçment per la sala Hiroshima de Barcelona.

Ballarina, coreògrafa i sociòloga. No és gratuït esmentar la triple faceta professional de Poliana Lima a l’hora de parlar d’ Atávico. La creadora, que balla des de ben petita, es va llicenciar en sociologia a São Paulo, la ciutat on va néixer. Va començar a donar voltes a la idea d’una dansa representativa de la violència quan preparava l’ingrés en un màster en arts escèniques. “Em plantejava de quina manera la dansa pot representar traumes i emocions”, explica. Aquell any el màster no es va convocar, i Lima va canviar les aules per uns mesos sabàtics a Madrid, on vivia la seva germana. D’allò ja fa nou anys, i Lima continua vivint a la capital, on ha desenvolupat el gruix de la seva carrera en el món de la dansa.

“L’any passat vaig reprendre la idea d’aquell espectacle perquè es commemorava el mig segle de l’inici de la dictadura brasilera”, explica Lima. Tenia clars quins havien de ser els ingredients bàsics: volia parlar “de la memòria, la violència i el cos”, diu la creadora, que ha incorporat un fragment de discurs militar en portuguès. El llenguatge concret de la coreografia ha anat evolucionant amb el temps, des de la peça més explícita (amb els ballarins vestits amb roba militar) amb què va guanyar el Certamen Coreogràfic de Madrid, fins a les referències més abstractes que presenta actualment la peça, encara en procés, i que ha anat incorporant referències com l’alienació de la persona a la gran ciutat o el feminisme.

“Sempre m’ha agradat la sonoritat de la paraula atàvic, però no en sabia el significat real. Pensava que volia dir alguna cosa així com forat a l’estómac. Quan vaig saber que feia referència al que és ancestral, em va semblar perfecte per a la peça. Lliga amb les dues definicions, l’autèntica i la que jo m’havia imaginat”, diu la coreògrafa. A la peça, la dictadura serveix com a marc per parlar de la manera com el cos interioritza la falta de llibertat, la repressió, el càstig físic. La Poliana Lima sociòloga explica que quan una generació ha crescut en aquest context advers, el seu cos n’interioritza els efectes, i els transmet a les generacions posteriors. Això li serveix per explicar per què la societat brasilera és una societat especialment violenta. Un societat ferida, amb una mena de forat a l’estómac, on sovint l’individu amara de cruesa el seu jo social.

“Al principi jo no ballava, és difícil fer-ho quan ets directora i necessites mantenir la mirada externa. Però no és fàcil mantenir un grup estable amb la precarietat amb què ens veiem obligats a treballar”, admet Lima. Actualment l’obra està interpretada per tres dones, Lucía Marote, María Pallares i ella mateixa, a més d’Aitor Galán, un ballarí d’afició tardana i una presència escènica que no té res a veure amb els estàndards. “L’Aitor va començar a ballar passats els 40. El vaig conèixer perquè va ser alumne meu. El seu cos trenca amb qualsevol arquetip. No està prim, no és atlètic. Però té una presència brutal, i és el receptor de la major part dels cops de l’espectacle”, aclareix la coreògrafa. |

‘Atávico’. Concepció, direcció i coreografia: Poliana Lima. Amb Aitor Galán, Poliana Lima, Lucía Marote, María Pallares. Sala Hiroshima (Barcelona) Fins al 12 de desembre