CINEMA
XAVI SERRA

Peter Greenaway: “El fracàs ens persegueix per sempre ”

A 'Eisenstein en Guanajuato', el director britànic homenatja el gran cineasta soviètic

Elmer Bäck a 'Eisenstein en Guanajuato'. / BETTA PICTURES Zoom

Tothom qui ha entrevistat Peter Greenaway sap que el director britànic de 73 anys parla pels descosits i que, en algun moment de la xerrada, se les enginyarà per treure el tema de la mort del cinema. És la seva obsessió i, entre pel·lícula i pel·lícula, viatja pel món oficiant d’enterrador del cinema i oferint xerrades sobre la qüestió. Però durant els últims 10 o 15 anys, el que semblava mort era la seva carrera, atrapada en el laberint del formalisme extrem, incapaç de produir obres a l’altura dels discursos apocalíptics que les impulsen. Per això Eisenstein en Guanajuato, el seu extravagant biopic sobre el director d’ El cuirassat Potemkin, té alguna cosa de feliç retorn, de gir cap a un cinema més terrenal i menys abstracte.

Què significa Eisenstein per a vostè?

El cineasta més gran que ha existit mai. En 120 anys d’història, el cinema ha sigut bàsicament un art reaccionari basat en el text, no en les imatges. Sabem que el cinema pot ser alguna cosa més gràcies a directors visionaris com Almodóvar o Von Trier, però la majoria es dediquen a fer el que saben que té un retorn a la taquilla, tant a Hollywood com a Europa. Eisenstein va ser la primera gran intel·ligència cinematogràfica, el primer que va entendre les possibilitats del muntatge i la posada en escena en un moment en què la gent encara no acabava de saber ben bé què era el cinema. Jo el vaig descobrir als 17 anys veient El cuirassat Potemkin i vaig pensar: “Heus aquí un home que entén la noció de relat cinematogràfic, un director que no es limita a il·lustrar en imatges una altra novel·la del segle XIX”. No vaig parar fins a veure totes les seves pel·lícules i, des d’aleshores, sempre em va rondar pel cap la idea de fer una pel·lícula sobre Eisenstein, com a agraïment per tot el que ell ens ha donat.

La pel·lícula es concentra en el viatge d’Eisenstein a Mèxic el 1930 per preparar el rodatge de ¡Que viva México!, un projecte abandonat. És una manera força curiosa d’il·lustrar el seu geni.

Perquè m’interessava més el seu fracàs! Ell va anar a Mèxic després del desastrós intent de produir un film a Hollywood. Comptava amb el suport d’intel·lectuals d’esquerra com Charlie Chaplin i Upton Sinclair per fer un documental sobre Mèxic, però mai va poder editar el material rodat. I l’autèntic geni d’Eisenstein rau en la seva habilitat com a muntador. Va ser un fracàs per a ell, i dels fracassos se’n pot aprendre molt. L’èxit desapareix ràpidament, però el fracàs ens persegueix per sempre. Part de la culpa va ser seva, esclar. Era un perfeccionista, no tenia cap sentit pràctic i treia de polleguera la gent. Però el que jo volia no era explicar-li al públic que Eisenstein era un gran cineasta, sinó que era una persona normal que pixava, cagava, vomitava i els mocs li queien del nas. De vegades tenia un comportament terrible i unes opinions polítiques molt incorrectes. Però això és ser un ésser humà. I crec que mostrar com era d’humà és també una demostració de la seva genialitat. Perquè si Eisenstein es pot comportar així de malament, nosaltres també.

I quin seria el fracàs més gran de la carrera de Peter Greenaway?

N’hi ha hagut tants... De quant temps disposes per parlar-ne?

Digui’m només quin és el fracàs del qual està més orgullós.

Ja! Fa molts anys vaig fer una pel·lícula, A zed and two noughts, no crec que l’hagis vista. Contemplava el món com si fos un zoològic i, de fet, la vam rodar al Zoo de Rotterdam. Les interpretacions eren horribles i jo no sabia res de cinema. Però la valoro. I si algú em donés els diners per refer algun dels meus films, triaria aquest. Era tan ridículament ambiciós que, simplement, no tenia els mitjans per fer-lo bé. Dit això, no crec que torni a refer cap dels films que he rodat. Abans preferiria fer un dels 26 projectes que no he aconseguit arribar a rodar. Només en els últims tres anys he escrit tres pel·lícules que no rodaré mai. Necessitaria viure 60 anys més per rodar tot el que he escrit i, en fi, vostè sap i jo sé que és una possibilitat llunyana.

Tornant a Eisenstein, la pel·lícula mostra com el director descobreix la seva homosexualitat. A Rússia no ha agradat gaire que tregui de l’armari el seu cineasta més venerat.

Esclar, la Rússia homofòbica de Putin. Miri, jo tinc molts amics a Moscou i Sant Petersburg i poques coses els preocupen menys que l’homosexualitat. Putin vol demonitzar Occident i suggerir que som una colla de decadents; irònicament, Rússia és un niu de corrupció i crims morals. Potser una de les maneres que tenim per combatre aquesta idea és fent un gran film sobre el seu millor director. Però que quedi clar, la meva pel·lícula no és una declaració política, sinó una carta d’amor al meu heroi.

¿És cert que té previst rodar una altra pel·lícula sobre Eisenstein?

Sí. M’impulsa el fet que, després d’una recerca d’un any, vaig trobar un actor, Elmer Bäck, que personifica Eisenstein meravellosament. La idea és recrear la visita que Eisenstein va fer el 1929 a Suïssa al primer festival de cinema de la història, on es va debatre si el cinema era un art o entreteniment. Una discussió que segueix existint el 2015, per cert. Però si puc, també he escrit un guió sobre Eisenstein a Hollywood. Una contradicció meravellosa, no creu? L’artista més gran del cinema intentant desesperadament produir un film a la Meca del cinema comercial! |