Pau Roca: “M’agradaria poder fer teatre sempre d’una manera digna”
Pau Roca brilla igual als platós que als escenaris, la interpretació i la direcció. Però el teatre és la seva passió; amb la productora Sixto Paz impulsa els seus projectes més personals.
Història és la teva quarta obra com a director i, a més, hi actues.Història
Sí. M’agrada molt dirigir, però cada cop que ho he fet ha sigut perquè les circumstàncies m’hi han portat. M’interessa treballar amb els actors, investigar per veure com arribes a un resultat determinat d’una manera sana, a partir del no saber.
En aquest espectacle porteu la història al teatre, amb un personatge real com l’historiador Marc Bloch. D’on neix la idea?
L’autor, Jan Vilanova, amic meu des del parvulari, és una apassionat de la història. Marc Bloch és un historiador de referència per les seves idees i també perquè és un tio que va viure dues guerres mundials, va morir executat pels nazis i desprèn amor cap a l’ésser humà. És admirable en algú que ha patit tant.
Quin llegat seu apareix a l’obra?
Marc Bloch parla de la història petita, no dels grans noms. I d’això parla també aquesta obra. A la història, igual que a les nostres vides, sempre busquem els grans moments, quan segurament el que ens defineix són els altres. A més, l’obra també parla de la vida per sobre de qualsevol lògica. Tendim a fer un relat molt coherent dels fets, però els fets no sempre responen a uns motius clars i, si hi són, no tenim per què saber desxifrar-los.
Com conflueixen els fets reals i la ficció en l’espectacle?
Hi ha dues línies temporals. Un alumne d’història s’enamora d’una noia que resulta que és la filla del seu professor. El professor li encarrega una investigació sobre la mort de Bloch i mentre la fa descobrirà precisament això, que a la història i a la vida no sempre hi ha uns motius clars per als fracassos i els triomfs.
¿Utilitzeu altres recursos a més de les eines pròpies de l’actor?
Mentre investiga, el noi va veient que l’afusellament de Marc Bloch es va explicar de moltes maneres. Nosaltres ens ajudem de la càmera per explicar l’afusellament de tres maneres diferents, de la més efectista a la més realista.
L’espectacle és el sisè de Sixto Paz, la productora que vas impulsar fa tres anys amb quatre còmplices més.
Sí, jo m’ocupo de la direcció artística, dirigeixo, actuo i busco textos. Hi ha també el Jan Vilanova, que escriu i fa d’ajudant de direcció; l’Adriana Nadal, en producció i gerència; el David Costa s’ocupa de producció i màrqueting, i la Paula Bosch fa escenografia.
Ells no venien del món del teatre.
Cap hi tenia relació prèvia, i vaig pensar que seria molt interessant incorporar-los perquè crec que la gent de teatre a vegades ens mirem massa el melic, i està bé provar coses noves.
Us heu distingit per aplicar fórmules noves, com la taquilla inversa.
Quan vam començar vam analitzar molt els números per saber com podíem guanyar-nos la vida fent teatre i vam veure que calia eliminar intermediaris, però, com que això ens feia perdre visibilitat, vam buscar la manera de tenir el contacte més directe possible amb l’espectador.
I això com es fa?
Amb prefuncions i postfuncions. Amb la taquilla inversa hi ha tota una feina de pedagogia, per exemple, posem a disposició dels espectadors uns dossiers perquè vegin amb tota transparència quin és el cost d’un espectacle i puguin decidir quin preu consideren que val la seva entrada.
Com ha sigut la resposta de la gent?
Molt bona. Els tres espectacles que hem fet amb taquilla inversa a la Beckett han fet rècord de recaptació en relació als altres de la temporada de la sala.
¿A Història
No. Serà el sisè espectacle de Sixto Paz, i el tercer sense taquilla inversa. Considerem que no hem de ser esclaus de cap fórmula. Aquí estem treballant la prefunció, des del moment en què l’espectador compra la seva entrada comença a rebre continguts relacionats amb l’obra amb la intenció d’enriquir la seva experiència.
En la teva carrera al marge de Sixto Paz sembla que et va prou bé.
Depèn de l’any. N’hi ha de meravellosos, a vegades empalmes coses molt visibles i la gent es pensa que no pares, i d’altres estàs treballant més del que la gent creu, i no és tan visible. Per a mi l’ideal seria dedicar-me al teatre d’una manera digna sempre. |
‘hISTÒRIA’, de Jan Vilanova Claudín
Direcció: Pau Roca. Amb Miquel Gelabert, Vicky Luengo i Pau Roca Sala Beckett (Barcelona)
Del 20 de gener al 21 de febrer
