CARA A CARA

Professor Manso entrevista Mister Furia (The Pinker Tones)

Els fundadors de l'inquiet grup de música electrònica The Pinker Tones (ara trio amb DJ Niño) preparen el segon volum del llibre disc Rolf & Flor i regalen, cada divendres, una cançó 'online' a 'www.freemusicfridays.tumblr.com'

PROFESSOR MANSO MISTER FURIA Entrevista / DANIDE Zoom

P.M. |D'on ve el nom de The Pinker Tones? És broma... De fet, sé que us empipa molt que una entrevista comenci amb aquesta pregunta. Per què?

M.F. |Regla d'or per a una bona entrevista al segle XXI: totes les preguntes que pugui contestar Google no les facis contestar a l'entrevistat.

Què implica dedicar-se professionalment a la música en aquest país i en aquest moment?

És una mica com viure a la vora d'un precipici... Ara, els que ens hi dediquem ho tenim tot bastant en contra. Les regles del joc s'estan reescrivint, i ningú sap exactament on acabarà l'actual situació de la indústria musical. L'única que tenim clar en aquests moments és que els músics hem de continuar fent música...

He sentit a dir que Nova York és una ciutat d'oportunitats, on s'obren portes constantment. Explica'm tres coses importants que us hagin passat a vosaltres en aquesta ciutat.

El nostre primer concert als EUA el vam fer al Bowery Ballroom, on van fer l'últim concert els Ramones; vam tocar a Central Park el dia 10 de juliol del 2010, i hi havia més estelades entre el nostre públic que a la manifestació oficial que es va celebrar a Nova York; i el juliol passat vam presentar al Museo del Barrio de Spanish Harlem el nostre llibre CD Rolf & Flor. Nova York ha sigut la primera ciutat fora d'Espanya on l'hem presentat.

Imagina que pots agafar-te un any sabàtic en relació a la música. A què el dedicaries?

Segurament em deixaria créixer barba, i potser me n'aniria al camp a escriure una novel·leta. També passaria molt de temps passejant, llegint i cuinant. I dedicaria moooltes més hores a estar amb les meves filles.

Quin és l'últim llibre interessant que has llegit?

Así es la música, de John Powell. És un assaig molt simpàtic i fàcil de llegir.

I ara recomana-me'n un que li pugui agradar a més gent...

Sense cap mena de dubte, La cápsula del tiempo, de Miqui Otero, una novel·la de misteri surrealista amb aventura múltiple. Podríem dir que Otero és hereu de l'obra d'Eduardo Mendoza, amb moments delirants i d'altres d'una notable sensibilitat i finor. I prou, perquè tampoc em paga tant el Miqui...

Es rumoreja que ets un periodista excel·lent. Dóna'm un titular per posar sota la vostra il·lustració en aquesta entrevista.

Tu creus? Ai, gràcies, tot i que si fos així, potser ja m'haurien ofert una columna a l'ARA... Vejam, el titular: "Qui es mou, no surt a la foto".