Paraíso: Amor

Que una pel·lícula sobre el turisme sexual d'un grup de dones austríaques a Kènia porti per títol Paraíso: Amor deixa ben clar que estem davant d'un film que renega dels plantejaments simplistes. De fet, tota l'obra de l'austríac Ulrich Seidl reposa sobre un equilibri impossible entre la comèdia observacional (més negra que el carbó) i l'aproximació pseudodocumental a unes realitats marcades per l'amargor i el patetisme. Franctirador de l'Europa del benestar, Seidl és un professional de la incomoditat, un enfant terrible encaparrat a posar en evidència la cara més fosca de l'anomenat Primer Món. A Amor, el primer capítol de la trilogia Paraíso , l'impertorbable càmera de Seidl, sempre gèlida i distanciada, construeix escabroses postals de fortes ressonàncies sociopolítiques: una corda separa simbòlicament un grup de desencantades dones europees i uns gigolós africans. Alhora, Seidl ens condueix per la desesperada recerca d'amor d'una dona (una extraordinària Margarete Tiesel) que participa en un joc d'explotació sense ser conscient que és tan agressora com víctima.