Pacific rim

Pacific rim no vol ser el Starship troopers del segle XXI. I és una llàstima, perquè una mica d'ironia i distància dels clixés militaristes i l'heroisme de cartró pedra que dominen els drames humans de Pacific rim suposaria la quadratura del cercle del film de Del Toro. Però en la recerca de la innocència pop d'un imaginari tan pur com el dels gèneres kaiju i mecha , el mexicà ha descuidat els conflictes personals en benefici de les lluites entre monstres alienígenes i uns titans de ferro sortits d'un anime cyberpunk . Però tampoc en fem un gra massa, que no és cap drama. En el seu vessant d'espectacle de fira grandiós, la pel·lícula no regateja una sola engruna de satisfacció: és tot el que promet i encara més, un esclat d'èpica apocalíptica regada d'entusiasme infantil i potència cinematogràfica, un blockbuster d'autor fet amb el cor i esquitxat d'influències de còmic i d'un humor bandarra esporàdic -la idea genial que el robot analògic triomfi allà on fracassen els digitals-. Un film que no només reivindica un gènere, sinó un cert hedonisme a l'hora d'entendre la relació entre l'espectador i el cinema.| XAVI SERRA