CRÍTICA DE CINEMA
Cultura 24/01/2014

Otel·lo

*** Direcció i guió: Hammudi Al-Rahmoun Font. 69 minuts. Espanya (2012).Amb Ann M. Perelló, Youcef Allaoui i Hammudi Al-Rahmoun Font.

Manu Yáñez
1 min
Otel·lo.

Com una opera prima que vol ser definitiva -no serà l'últim cop que pensem en Orson Welles-, aquesta versió lliure d' Otel·lo dirigida per Hammudi Al-Rahmoun Font s'erigeix en un autèntic laboratori d'assajos, experiments i transgressions: una suggereridora capsa de Pandora fílmica en què el cinema es mira al mirall i descobreix un univers macabre, una batalla d'egos marcada per la dominació, la gelosia i la traïció. A primer cop d'ull, podria semblar que el ganxo shakespearià és aquí només una excusa per explorar les suculents possibilitats de l'amateurisme actoral i, sobretot, del documental que podria (o no) ser fals -un interrogant que determina l'aparatós i un pèl distractor dispositiu formal del film-. Però, a la fi, aquest Otel·lo autoreflexiu acaba trobant la seva millor justificació en l'agermanament del Iago de l'obra original amb la figura d'un director de cinema (el mateix Al-Rahmoun Font) que exerceix de cruel demiürg i de maquiavèl·lic seductor -ja avisàvem que Welles tornaria a entrar en escena, ara per recordar-nos que el cineasta és el primer dels dictadors i l'últim dels tramposos.

stats