Òscar Dalmau entrevista Òscar Andreu
Els Òscars estan d'enhorabona. Acaben de publicar 'Pop a la catalana 2' i '17 maneres de matar un home amb un tovalló'. Endevineu qui ha fet el disc i qui el llibre
Ò.D. |Els llibres, en la nostra relació de parella, els llegeixes tu. Quants n'has llegit?
Ò.A. | NO HO SÉ! ESCOLTI, NO HO SÉ! HAHA! [Riu. Només ell.]
Vas començar a escriure la novel·la fa set anys. Això fa una mitjana de dues pàgines al mes? La calma és important, OI?
Hosti, sí. De fet, si he trigat set anys a posar-m'hi, bàsicament, és perquè sóc un tio lent, insegur en molts aspectes (en d'altres, no tant) i mandrós fins al punt gairebé de fer-ne proselitisme. La calma és bàsica. Si es presentés a les eleccions jo la votaria sempre.
Gràcies a tu he après que el teu llibre és una bildungsroman
Jo ni confirmo ni desmenteixo res (això ho he après dels comunicats de la Casa del Rei). El que sí que et puc dir és que he potinejat la realitat per adaptar-la a la història, al relat, a una altra realitat autosuficient i sobirana que és la del llibre i bla, bla, bla.
Riure sol davant d'un text només m'ha passat amb Sin noticias de Gurb i llegint articles de Sin noticias de GurbLa Gaceta
Gràcies. [Reverència. Els ulls amarats de llàgrimes.] És que no sé escriure d'una altra manera, crec. Trobar moments de comicitat en les situacions més tràgiques/dramàtiques fa que tot sigui una mica més suportable.
Tu sempre has dit que l'humor ha sigut la teva taula de salvació en moments complicats...
A veure, "moments complicats" sona molt a Polseres vermelles o a meninos da rua fotografiats per Sebastião Salgado... Però sí, crec que l'humor és una mena de bàlsam contra la inevitable ruïna humana i de totes les coses. Ara s'obrirà el sostre, baixarà un feix de llum i jo m'elevaré. Actua amb normalitat.
El llibre l'has escrit amb l'ordinador, perquè fas més bona lletra, i perquè escrivint a mà has patit de valent fins al punt de lesionar-te i observar com et creixia al canell dret un bony de la mida d'una nou. Ja t'ho has mirat això? És terminal?
El Xavi Pérez Esquerdo, que és fill i germà de traumatòleg, m'ha dit que aquest bony és un ganglió, i que no cal que pateixi. Surt a la Viquipèdia (el ganglió, vull dir). El bony en qüestió m'ha acompanyat durant els set mesos de redacció del llibre i va desaparèixer quan vaig acabar. Després va tornar a aparèixer. Crec que no és terminal.
