LLIÇONS D’URBANITAT

Orgull d’eurofan

"Per a milions de persones que viuen en països en què els seus drets no es defenen, el missatge d’Eurovisió cap a la creixent LGTBIfòbia europea no és cap broma ni és inútil"

Demà és el nostre dia. L’únic dia que els bons ciutadans europeus es poden sentir orgullosos d’aquesta barreja d’austeritat, militarisme, lobis i xenofòbia que és la UE. Demà arriba Eurovisió i amb ella l’exaltació dels pocs valors genuïnament europeus que ens queden: autoironia, postnacionalisme, lleugeresa, sentit operístic de la vida i, esclar, decadència. Perquè una de les acusacions que els dogmàtics de tota mena fan al song contest és aquesta. Obvi! Quan Europa no està en decadència es dedica a envair continents. Per això m’estimo més l’Europa austrohongaresa i kitsch d’Eurovisió. Frívola però defensora de drets i llibertats.

M’agrada l’Eurovisió que denuncia les guerres, com els georgians Stephane & 3G, que van combatre la invasió russa del seu país amb el funk setanter de We don’t wanna put in (“Put in”... ho pesquen?). O la defensa d’una Ucraïna juganera contra la Rússia homòfoba (com trobem a faltar les t.A.T.u) de la mà del transvestit Verka Serduchka amb Dancing lasha tumbai (que sonava com Russia goodbye ).

Però si Eurovisió té força és en la defensa dels drets LGTBI. Per a milions de persones que viuen en països en què els seus drets no es defenen, el missatge d’Eurovisió cap a la creixent LGTBIfòbia europea no és cap broma ni és inútil. Que una lesbiana com Marija Šerifović i el seu impressionant tema Molitva donessin la victòria a una Sèrbia presa del militarisme, el xoc que va representar per a l’Israel ultraortodox Dana International o el cop brutal que per a la ultradreta austríaca i europea va ser Conchita Wurst fan que les condescendents valoracions que progres i puristes tenen del concurs quedin en ridícul.

Europa és nostra. Dels eurofans que votem dones barbudes, sabem on cau San Marino i ballem amb grecs amb faldilla, finlandesos monstruosos i flamenques descalces. Nostra és l’Europa que premia el més ballable, no el més ric. Que escolta la tornada enganxosa i no el populista demagog. Una Europa que arriba fins a Austràlia. Que creu en el dret a decidir a cop de douze points. Cap eurofan com cal començarà mai una guerra ni votarà la ultradreta. I demà és la nostra festa.