CRÍTICA DE SÈRIE
EULÀLIA IGLESIAS

‘Orange is the new black’ T2

*** De Jenji Kohan per a Netflix. En emissió a Canal+

En els seus millors moments, Orange is the new black podria ser la versió carcerària de The wire : com poques sèries han fet abans, aquesta ficció creada per Jenji Kohan dibuixa el microcosmos multiètnic que s’amaga rere el somni nord-americà i traça les dinàmiques de poder no institucional que el regeixen. La segona temporada resulta especialment interessant en aquest sentit, ja que el personatge principal perd protagonisme a favor del retrat coral del penitenciari. L’altre gran encert és el sentit de l’humor. El fet que la trama se situï en una presó de baixa seguretat permet distanciar-se de certes rutines dels drames carceraris i en conrea, sense abusar, el potencial irònic. Sobretot en les qüestions de sexe, tan present i tan allunyat de la mera explotació del lesbianisme. En l’altre costat de la balança pesen massa els flash-backs que en cada capítol recuperen el passat d’algun dels personatges, en un dels defectes més habituals de la nova ficció: sobreexplicar biografies. Tampoc s’entén l’obsessió de Kohan per presentar les protagonistes, tan diverses, des d’una òptica positiva. A OITNB falten personatges amb un veritable costat fosc. I quan finalment apareix una filla de puta com déu mana, Kohan la utilitza per subratllar la bondat de la resta.