ESCENES
RAFEL GALLEGO

Nous llenguatges, noves fornades

Propostes innovadores, fresques, sorpenents i de fora conviuen en la programació del teatre Principal amb muntatges de talents locals que s’obren pas

La sala Petita (no ho és tant, de petita) del Principal de Palma esdevé un espai diàfan, sense butaques, per acollir Ningú no va als aniversaris a l’estiu. L’escenografia, mínima, la formen una taula allargada i una pantalla gegant. L’espectacle ha començat, fins i tot abans que els acomodadors en donin el sus. Diego Ingold ( pare de Trampa) desplega carisma amb un iPad a la mà. Enregistra tot el que veu. Estam dins una festa d’aniversari; globus, rialles, salutacions, espectadors que mengen i paren la taula i fan entrepans de Nocilla, i que mengen llaminadures. Els llums s’apaguen i apareix Lluki Portas, vestida de nina, amb l’alçada d’una nina... i ho omple tot. Més carisma, més talent. L’actriu, que aquí també fa de directora, canta i balla i expressa desitjos i frustracions adults. I entre gag i gag, clatellada, de fer pensar, de posar-se trist. És la festa de Portas i d’Ingold, i també d’aquells que es puguin sentir identificats amb allò que es projecta a l’escenari invisible i a la pantalla: solitud, gelosia, ràbia, tendresa... i la invisibilitat que s’assoleix quan ja no celebres els anys, tal vegada perquè ningú se’n recorda, del dia que els fas. Una peça recomanable -cercau-la (hi haurà més funcions) i no esperau que us arribi l’esdeveniment per Facebook-, mostra i exemple de les noves fornades d’excel·lents actrius que ha donat l’ESADIB durant els darrers anys (Lucía Sánchez, Ona Beneït, Vicka Duran, Núria Sbert, Neus Cortés, Aina Jagla, Aina Zuazaga, Núria Fiol, etcètera).

Ningú no va als aniversaris ha estat la proposta del teatre Principal d’aquests dies, emmarcada en una sèrie de produccions que, sota el títol genèric de Nous llenguatges, han agitat la programació palmesana. Han arribat bàsicament de Madrid i Barcelona per llevar la pols acumulada a l’espai escènic de referència durant el quatrienni Bauzá-Moner.

I és que els darrers mesos hem gaudit de les paraules i els martells de Constructivo, un relat de metàfores i veritats com a punys teixit per dos picapedrers iconoclastes, il·lustrats i amb consciència de classe. Eulàlia Bergadà ens visità amb Gold Dust Rush, dansa enigmàtica, catàrtica i amb missatge.

El drama hipnòtic d’ A-creedores : un drama intens amb el triangle amorós que proposà Strindberg com a base; pervers, trencador, atrevit i magníficament interpretat, especialment per Fernanda Orazi, que va repetir fa poc amb 40 años de paz, on el cineasta i dramaturg Pablo Remón feia un repàs sumari de la història (recent) d’Espanya a través d’una família heterogènia que destil·la la mort del pare, colpista del 23F. Un muntatge precís, dur, líric per moments, amb un repartiment de luxe.

Tota una experiència va ser veure Afasians. The last conference. El microunivers d’una tribu que no era tribu, amb la relativitat com a dogma i vehicle.

Un joc surrealista contraposicions i contradiccions que partia d’una teoria especulativa del camp de la mecànica quàntica -l’experiment del moix d’Schrödinger, viu i mort a la vegada. Una banda hilarant de bojos -Los Corderos, que ja havia actuat al Teatre del Mar amb Ultrainocencia- i el grup Za! -que fan contorsions físiques i verbals, criden proclames i parlen al revés i fent música...

Electrons i partícules i ones per a una conferència sublim i senzilla al mateixtemps. Afasians va ser una picada d’ull a la llibertat creativa i una invitació a l’espectador a deixar-se endur, a crear in situ els codis adients per poder gaudir d’un espectacle radicalment fresc, diferent, estimulant.

Setmanes abans arribà El agitador Vórtex, un experiment divertit, imaginatiu, que esprem alguns dels codis de la cultura popular de les darreres dècades. La televisió, les sèries i, fins i tot, un llenguatge comú… una història feta d’elements mínims i una feina immensa, i honesta, de Cris Blanco.

I abans que acabi l’any, encara hi ha programades Las tribulaciones de Virginia : teatre d’objectes, una peça que fa més d’una dècada que gira. “Entre la barraca de fira i el circ”, segons la referència del mateix Principal, que es podrà veure dijous 15 i divendres 16 (en dues funcions).

També hi ha CINE, una altre drama sobre la història recent espanyola que, en aquest cas, ens acosta al drama dels nins robats a les famílies pobres durant el segle passat, amb la connivència de les institucions religioses i polítiques.

Cap a final d’any tornarà (ja havia estat programada al Principal) Tens un monstre ; l’aproximació al teatre infantil ( ma non troppo ) de Corcada Teatre, una de les companyies més interessants del mapa local.

Tot esperant més producció pròpia i en català, els primers mesos de la nova direcció del Principal ha dut risc i també encert. Durant el primer trimestre del 2017 arribarà la temporada d’òpera i confiem que més teatre.RAFEL GALLEGO