CARA A CARA

Noemí Costa entrevista Laia Costa

Germanes i col·legues de professió. La Laia és la Rym a 'Polseres vermelles' i la Noemí, la Isabel a 'La Riera'. Totes dues preparen obres de teatre. La de la Laia ('Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach') ja es podrà veure dimecres al TNC

Noemí costa Laia costa Entrevista / DANIDE Zoom

N.C. |Què t'agradaria fer sobre un escenari?

L. C. | Viure tot allò que mai faré ni seré a la vida real. Aquesta és la màgia de l'escenari, un lloc on tot s'hi val i mai hi ha conseqüències reals del que hi passa.

Quin ha sigut el millor consell que t'han donat per interpretar?

L'actriu Ana Turpin em va dir que als personatges no se'ls ha de jutjar mai, se'ls ha de comprendre. Un consell que m'ha anat molt bé i no només per interpretar personatges.

T'enganxes als personatges?

No m'hi enganxo però hi somio. Somio en tot el que em volta pel cap.

Vas somiar en la Rym?

Sí, hi vaig somiar i vaig disfrutar moltíssim. Vaig entendre molt bé el que li passava gràcies a dues noies que van superar un càncer de joves, i amb el Pau Freixas vam poder parlar de com era ella i de la seva relació amb el Lleó i la resta de personatges.

I ara en què somies?

En Agbanäspach. Del 19 al 30 de juny serem al TNC amb Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach , una obra dirigida, escrita i protagonitzada per Nao Albet i Marcel Borràs.

És el teu debut teatral; no estàs nerviosa?

Estic com una nena petita, disfrutant cada minut. No vull que s'acabi mai. Em fa molta il·lusió trepitjar l'escenari per primera vegada acompanyada del Nao i el Marcel perquè creativament s'ho permeten tot i estic aprenent molt d'ells.

Aprens a força de cops? Portes les cames plenes de blaus!

S'ha d'estar a l'altura d'un títol com aquest i d'una obra que comença amb un " Todo el mundo al suelo, hijos de puta ". A més, són blaus que m'he fet jugant, amb amor i esportivitat. No els canvio per res.

Amb qui t'hauria agradat fer un cafè?

Amb Frida Kahlo. M'he llegit diverses biografies seves. Em té totalment fascinada, aquesta dona. Sempre recordo allò de " Pies, para qué los quiero, si tengo alas para volar ".

Què fas quan estàs trista?

Res. És un sentiment o estat d'ànim que gestiono bé. Isabel Allende va escriure que la tristesa és com un animal salvatge que et colpeja i t'esgarrapa però amb qui et portes bé. Per mi és una cosa semblant.

Què és el que menys t'agrada de la professió?

La inestabilitat constant de no saber si podràs treballar una mica, una micona, una micona petita, un poc, un poc poquet, un minipoquet, quasi gens o gens.