CRÍTICA DE CINEMA
MANU YÁÑEZ

No

No Zoom

Direcció: Pablo Larraín. Guió: Pedro Peirano. 116 minuts. Xile (2012).Amb Gael García Bernal, Alfredo Castro, Luis Gnecco.

Després de dirigir dues escabroses paràboles sobre la corrupció moral al Xile de Pinochet -titulades Tony Manero (2008) i Post Mortem (2010)-, Pablo Larraín completa la seva trilogia sobre la dictadura projectant una mirada incisiva i escèptica cap al temps del plebiscit que va retornar la democràcia al país. I en aquest sentit, el més interessant de No és la seva voluntat de transcendir el primer pla històric. Més enllà de la noble batalla contra el dictador, el film de Larraín radiografia una nació no només colpejada per la falta de llibertats, sinó també atrapada, com moltes altres, en la teranyina del liberalisme global. Així, utilitzant un bon reguitzell d'imatges d'arxiu, No analitza amb emoció i ironia com Xile es va desfer de Pinochet gràcies a una campanya de màrqueting que renunciava a la veritat i comerciava amb una alegria il·lusòria. Malgrat les interessants i incòmodes contradiccions que ens presenta No , resulta desconcertant la renúncia del film a esprémer tot el potencial fílmic de la proposta. Basada en una obra teatral d'Antonio Skármeta, la pel·lícula es debilita quan mostra el conflicte familiar del protagonista, un Gael García Bernal convertit en la versió llatina i desmanegada del Don Draper de Mad Men . I, d'altra banda, trobem la qüestionable utilització del format vídeo com a eina de contextualització històrica i ideològica. Empès pel desig d'accentuar la tosquedat de les imatges, Larraín perd l'oportunitat de perfilar amb més subtilesa els contorns dramàtics d'una pel·lícula oportuna, que convida a observar de manera crítica l'ambivalent llenguatge de la política moderna.