Cinema
PAULA ARANTZAZU RUIZ

"No es pot negar l'existència del mal"

Com molts dels seus col·legues sud-coreans, Park Chan-Wook (Seül, 1963) ha fet el salt a Hollywood. Protagonitzada per Mia Wasiwoska, Nicole Kidman i Matthew Goode, 'Stoker' no abandona les premisses estètiques que han fet famós el director de la celebrada 'Old boy' ni deixa de banda una de les seves grans preocupacions: la naturalesa del mal

Què va agradar-li del guió de Stoker per pensar que la pel·lícula encaixaria en la seva filmografia?

El que més em va agradar va ser la seva universalitat. El principal avantatge d'aquest guió és que podia representar qualsevol època, qualsevol lloc, i no de manera específica els Estats Units. Per tractar aquesta història d'iniciació adolescent i sobre el mal, em semblava molt important aquest aspecte. És una història gòtica, sens dubte, però no la definiria com a gòtica nord-americana. També em va agradar que fos un guió sense gaire diàleg i en què hi havia molts espais blancs dins dels quals podia desenvolupar el meu estil cinematogràfic.

Els crítics assenyalen que Stoker beu molt de l'univers d'Alfred Hitchcock.

La primera vegada que vaig veure Vertigen va ser determinant per a la meva carrera posterior, però no sóc un director que li agradi reflectir als seus films les influències. El cinema de Hitch-cock forma part del meu cinema de manera natural. Hitchcock ja no és només un director, per a mi representa tot un gènere, el thriller . Mentre segueixi fent pel·lícules de suspens, no podré escapar de la seva ombra. A més, el guió original de Werntworth Miller ja contenia aquesta influència hitchcockiana i, com que vaig ser jo qui va escollir el guió per fer la pel·lícula, mentiria si digués que Hitchcok no m'ha influït.

¿Creu que amb Stoker ha gaudit de prou llibertat creativa per desenvolupar el seu estil al cent per cent?

S'expliquen moltes llegendes sobre Hollywood i s'ironitza molt sobre si els executius nord-americans són idiotes, però als estudis de Fox m'he trobat amb directius molt intel·ligents que estimen el cinema i de qui he pogut aprofitar bons consells.

¿Va tenir l'última paraula a l'hora d'escollir els actors?

No cal dir gaire pel que fa a Nicole Kidman: si fos possible, tots els directors voldrien treballar amb ella. La gent té la impressió que, com que és una gran actriu, es comporta de manera arrogant i és difícil de tractar, però és una persona que se sacrifica pels projectes, que respecta la feina del director i no és gens diva. Finalment, escollir Matthew Goode va ser més difícil. Primer em va convèncer la seva interpretació a Match point , de Woody Allen, i després ell mateix durant una conversa que vam mantenir per videoconferència.

¿I en el cas de la protagonista, Mia Wasikowska?

Sempre vaig pensar en la Mia per al paper de l'India. L'he seguit des que va començar a actuar, quan només era una nena, i he vist la seva evolució com a actriu. I quan em va sorgir la possibilitat de rodar amb una adolescent, va ser la primera opció. Ella va ser amb qui més vaig conversar sobre la pel·lícula. A ella, a més, li agrada molt parlar amb els directors. Una de les primeres coses que vaig indicar-li va ser que havia d'actuar com si fos un personatge que no sap què amaga dins seu.

El seu estil visual és molt reconegut, però amb prou feines s'esmenta el seu treball amb el so i la banda sonora.

Si la qüestió visual pertany al règim de la consciència, la sonora al de la inconsciència. Del so de les pel·lícules no se'n sol parlar, gairebé ningú ho recorda, però no crec que sigui perquè no es considera important, sinó perquè opera en un altre nivell. Pel que fa a la música, en el guió original se citava Erik Satie com a autor de les composicions que l'India i el seu oncle toquen al piano. Però quan vaig retocar el text, vaig canviar aquest autor per Philipp Glass, perquè em semblava que tenia més a veure amb el personatge de l'India, pel seu patró patològic. Pel que fa a Clint Mansell, em va captivar molt la primera vegada que vaig escoltar la música de Pi , de Darren Aronofsky. Treballar amb ell és un somni fet realitat.

A Stoker repeteix el tema del mal i el d'uns personatges que experimenten fascinació per la violència. Per què creu que cal insistir en el tema?

La llavor del mal existeix en tothom. Però hi ha llavors que no brollen i d'altres que s'estanquen. És necessari acceptar l'existència d'aquesta llavor, que és dins nostre, observar-la, mirar de comprendre-la. No se'n pot negar l'existència.

¿Té una visió nihilista de la humanitat?

No, no la tinc. El mal en l'ésser humà no està determinat. Tot depèn de la situació. En el cas de l'India, la protagonista de Stoker , es pot pensar que és una noia malvada, que porta el mal a la sang. Però el públic no necessàriament s'ho ha de creure. Els espectadors solen confiar en allò que se'ls mostra dels personatges. Però en aquest cas, jo els recordo que també poden mentir i amagar les seves veritables intencions.