No és una canço d'amor
La trobada entre videocreació i música pop i rock aterra a la Virreina
Damien Hirst, l’artista multimilionari dels taurons viviseccionats, i Joe Strummer, l’enyorada veu de The Clash; Andy Warhol, el guru de les sopes Campbell i la Velvet Underground, que ara encara canten a totes les festes del futur. Dan Graham, el tractadista de la percepció, i Minor Threat, els animals del hardcore que van descol·locar el CBGB.
Les arts plàstiques i la música ens brinden sovint estranyes i fascinants parelles de ball. Duos insospitats que obren les portes de l’abisme i es retroalimenten amb avidesa. En un món que tendeix cada cop més a l’anunci televisiu, alguns videoartistes han abandonat i abandonen el blanc asèptic de la galeria per deixar-se endur pel costat fosc, el costat salvatge; la línia de baix de la més perillosa, demoníaca, subversiva de les arts. La línia de baix que apunta directament al misteri de la creació i combat amb decibels l’angoixa de l’existència.
En col·laboració amb el Primavera Sound (que bull ara mateix al Fòrum) i Screen Projects, el Palau de la Virreina presenta l’exposició This is not a love song, un tractat sobre la sinergia entre videocreació i música pop i rock, i a l’inrevés. Més de 40 artistes i 80 treballs hi presenten un complet festival que comprèn des dels anys 60 fins avui, amb parts més indies i altres més mainstream, més amargues o més complaents, però sempre brillants. Que comenci la música.
‘I’LL BE YOUR MIRROR’
Diu la llegenda que Andy Warhol va escoltar la Velvet Underground per primera vegada una nit al Cafe Bizarre de Nova York, i que va quedar impactat per les seves melodies brutes i les seves històries de transvestits i drogues. No només els va dissenyar la famosa portada del plàtan i els va suggerir d’incloure la model Nico a la banda, sinó que els va muntar l’espectacle Exploiding plastic inevitable, ple de projeccions i psicodèlia. El realitzador Ronald Nameth ho va filmar tot. Per la seva concepció, i el joc amb les imatges, el resultat no era un documental: havia nascut el primer videoclip de la història.
“Si l’art és només negoci, com suggereix Andy Warhol, aleshores la música expressa una emoció més comunal i transcendental”, afirmava, però, Dan Graham en el seu treball quasi collage Rock my religion, un altre dels hits de l’exposició. Aquí, Graham relaciona l’esclat del punk i el rock amb els rituals més primitius de catarsi religiosa, i compta amb la presència de Patti Smith i els muntatges musicals de Glenn Branca i Sonic Youth.
ARTISTES ‘ARTIES’
This is not a love song presenta també treballs d’artistes que han configurat el llenguatge del vídeo (com Nam June Paik, que treballava amb aparells de televisió, i la delicada Yayou Kusama, que va decidir ingressar voluntàriament en un psiquiàtric); que han treballat amb l’imaginari del rock (Ana Laura Aláez, Tony Ousler) i de l’estrella de rock (Damien Hirst), i que s’han posat al servei de creadors com David Bowie i Laurie Anderson. D’altra banda, inclou també els creadors de videoclips més reconeguts, com Chris Cunningham (Portishead, Björk, Aphex Twin) i Michel Gondry (Björk, The White Stripes, Kylie Minogue). Així mateix, l’exposició recorda que molts dels membres de les bandes més rellevants dels últims anys, com Sonic Youth, REM, Blur, The Kills i Franz Ferdinand, s’han format en escoles de belles arts. La crida del bosc és la crida del bosc.
THIS IS NOT A LOVE SONG
Palau de la Virreina (La Rambla, 99. Bcn)
Fins al 29 de setembre
