CARA A CARA

Nico Roig entrevista Maria Monferrer

La parella artística formada per Nico Roig i Maria Monferrer es va poder veure al ja desaparegut festival inVictro de Vic i, més recentment, al festival Connexions. Aprofitem la seva química musical per proposar-los un 'Cara a cara'

Maria Monferrer Nico Roig Entrevista / DANIDE Zoom

N.R. |En quin moment t'adones que estimes una persona?

M.M. |Quan perdono (o sé que perdonaria) les coses grosses o les que fan mal...

Què et va fer anar a viure un any a Austràlia?

Una guia d'Austràlia que li van regalar a ma germana quan va fer els 13 anys. Jo en tenia 8 i aleshores ja devorava llibres de viatges. La meva curiositat va créixer fins que 20 anys més tard vaig reunir diners i valentia per anar-hi. Austràlia té moltes cares i jo en vaig viure una de meravellosa però de molt dura. Vaig marxar al cap d'un any seguint un instint punyent de supervivència.

Què et porta a viure una mica al marge de l'escena musical?

El mamoneo que hi ha, la falta de confiança i l'estupidesa. Cantar no em suposa cap esforç i els moments d'escenari són on em sento més forta i feliç. M'adono que és una pèrdua de temps i talent no ser-hi més sovint. M'estic nodrint d'empenta per posar la directa.

Somies molt?

Somiar ha estat l'activitat principal del meu nucli familiar des de la infància. Les sobretaules, en comptes de jocs de cartes, es dedicaven i encara avui dia a somiar.

Sent una persona irònica com ets, i amb qui és fàcil acabar dient moltes tonteries, ¿notes el contrast quan cantes?

Sóc irònica? Ostres, no ho sabia! Cantar és una de les meves contradiccions. De tracte sóc alegre i una mica peixatera. Quan canto sóc sentiment i la meva veu és melosa i sofisticada.

¿Escrius més coses a part de les cançons?

Escric textos curts, alguns dels quals canto, i ara estic acabant un llibre que vaig començar fa tres anys. Espero poder-lo publicar aviat.

¿T'agrada mantenir la música com una cosa no central a la teva vida?

Puc mirar de trobar el temps de produir a casa, però treure-ho a fora demana molta energia, temps i caure bé. Hi ha tot un codi de comportament amb què no sintonitzo i avui dia és difícil fer música sense haver-se d'implicar en la seva autopromoció. Ho trobo pesat, degradant i no m'interessa.

Vas ser feliç a l'escola?

No, gens. M'avorria, somiava truites per passar les hores. No veia l'hora de fer els 18 per marxar. A més, els nens de l'escola van ser molt cruels amb mi. Nens que jo trobava estúpidament convencionals. Potser sona estrany o pedant però en aquest sentit continuo allà on era, hi seguim tots, crec. La vida és una guarderia permanent.