ESCENES
BELÉN GINART

Juan Diego Botto: "Necessitem espais per pensar col·lectivament, i el teatre n'és un"

Autor i intèrpret de l'obra 'Un trozo invisible de este mundo', cinc monòlegs sobre la immigració i l'exili que arriben al Lliure després d'un èxit majúscul a Madrid i una llarga gira, Botto defensa la peça amb la satisfacció de sentir-se útil a la societat.

Juan Diego Botto (Buenos Aires, 1975) parla fluixet. El seu to no s'adiu amb la contundència del seu discurs. I això l'ajuda a expressar les idees amb claredat. Ens cal compromís, ara més que mai. Ens cal energia per rebel·lar-nos contra tanta supressió de drets. I cadascú té l'obligació de fer-hi el que pugui. És des d'aquest punt de partida que va crear Un trozo invisible de este mundo , un pentàgon de monòlegs sobre immigració i exili que va escriure amb la intenció d'interpretar-los. Va posar el text i tota la seva força interpretativa en mans del director Sergio Peris-Mencheta, va buscar la complicitat de l'actriu Astrid Jones; l'èxit ha estat aclaparador.

Què t'impulsa a escriure l'obra?

Tothom que escriu ho fa perquè pensa que el que a ell li interessa i l'inquieta provoca el mateix interès en els altres. Perquè creus que els pots emocionar. En el meu cas, pensava que podia ser interessant parlar sobre l'exili, sobre el que significa viure en una cultura que no és la teva, la solitud del desarrelament, i l'eterna recerca de justícia.

Hi ha moltes ressonàncies autobiogràfiques en això, no?

Sí, però sota moltes capes no autobiogràfiques, amb l'esperança que no s'arribin a reconèixer.

En tot cas és un tema molt universal, com ho és també la immigració.

Sí. Parlo de la invisibilitat de la immigració: hi convivim cada dia i d'una manera intensa, però, malgrat això, no la veiem. Volia parlar dels centres d'internament per a estrangers (CIE), veritables presons, però on les persones internades tenen menys drets que els presos, tot i que no tenir papers no és un delicte, sinó una falta administrativa. I també parlo de la gent a qui s'acaba d'arrabassar la sanitat universal.

Són temes molt presents als quals no parem prou atenció.

Per a mi, la diferència entre una peça informativa i l'art és que l'art t'entra a través de l'emoció. Parles des d'un personatge i t'adreces més al cor que al cap. Crec que el teatre, el cinema, qualsevol forma d'art, permet una reflexió una mica més pausada. Estàs assegut, s'apaguen els llums i concedeixes un temps a aquests fets. L'emoció que et produeix et porta a una reflexió que potser és una mica més perdurable, indeleble.

Tots els personatges tenen una base real.

Sí, tot i que a vegades al públic li costa de creure. Vaig començar a escriure el text sobre l'exili, i sense buscar-ho va agafar forma de monòleg. Un cop acabat, vaig començar a parlar amb gent d'ONGs per agafar idees per a les altres històries.

Hi vas trobar bona resposta?

Em van ajudar molt. La història que més em va costar d'escriure va ser la de la Samba [Martine, una congolesa malalta de sida que va morir després d'un mes d'estar internada al CIE de Madrid]. Justament va ser el fet de tenir massa informació el que em va complicar l'escriptura. És la peça que interpreta l'Astrid.

Quin to tenen les històries?

Trobar el to és el més complicat, volia que no fos res proselitista, ni unidireccional, ni que l'espectador s'adonés 5 minuts abans cap on el vols portar i què li vols transmetre. Els personatges havien de ser humans, dignes i indignes, nobles i innobles. El que els fa excepcionals són les circumstàncies, les coses que viuen. El drama ja hi és, de manera inevitable, però també hi volia sentit de l'humor, per això vaig escriure un monòleg en to humorístic que passa en un locutori.

També has buscat mostrar des de diferents angles la immigració i l'exili.

Tenia clar que hi havia de reflectir també el punt de vista dels que pensen que els immigrants sobren, que Espanya és per als espanyols, i que la resta no hi tenen drets. Com que graduem el discurs, al principi molta gent s'hi reconeix.

Quan coneixes tant el material, és més fàcil o més complicat que t'entri?

En el meu cas ha sigut molt més fàcil. Sabia d'on venia tot el que deia, per què ho deia, tenia molta feina feta com a actor. No havia tingut mai una connexió amb un personatge com la que tinc amb aquests.

I què et passa per dins quan estàs fent aquesta obra?

Em continuo emocionant, em continua important, em continua semblant útil. Per a mi el més maco d'aquesta obra és que em sento útil, crec que el que faig val la pena, que té un sentit. Només que incitem un sol espectador a reflexionar, val la pena.

Alguns espectadors ploren.

No hi ha res més maco, com a mínim per als que ens dediquem a això, que anar a veure un espectacle i plorar amb ganes. I provocar això és preciós.

I molts et donen les gràcies.

Sí, i també m'emociona molt. Té a veure amb el que et deia de la utilitat: la gent agraeix descobrir coses que no sabia, que li parlin des del cor de coses humanes i socials. Estem en un moment en què necessitem espais per pensar col·lectivament, i el teatre n'és un.

Què significa per a tu actuar al Teatre Lliure?

Per a mi el Lliure té una enorme connotació personal. Quan vaig començar a pensar en el teatre i a viure'l, el Lliure era l'emblema. Significava la modernitat, l'avantguarda, néixer del que és alternatiu, petit, independent i convertir-se en símbol de teatre ben fet, d'una alenada de llibertat. El Fabià [Puigserver, fundador del teatre] ha estat per a mi un referent, igual que el Lluís Pasqual. Per a mi és segurament el director més important que tenim. Significa molt per a mi, molts companys de Madrid em deien "Finalment ho has aconseguit".