CINEMA
XAVI SERRA

Nàufrags emocionals

Tilda Swinton i Ralph Fiennes protagonitzen el drama ‘Cegados por el sol’, de Luca Guadagnino

Nàufrags emocionals / AVALON Zoom

Emotional rescue és un dels temes més funky mai enregistrats pels Rolling Stones, amb un baix sincopat i Mick Jagger exhibint el seu millor falset. Un embolcall lleuger i ballable que emmascara una declaració d’amor desesperada des dels primers versos: “ Is there nothing I can say, nothing I can do to change your mind? I’m so in love with you, you’re too deep in, you can’t get out”. La cançó dels Stones és el leitmotiv de la millor escena de Cegados por el sol, en què Ralph Fiennes sacseja els malucs fent una imitació del Jagger més exuberant i sensual. És la posada en escena d’un gran seductor que ha tornat a recuperar la seva dona perquè no pot viure sense ella i està disposat a fer el que calgui: ballar, suplicar, matar o morir.

“Des del primer dia vaig saber que havia de ser Emotional rescue, no teníem un pla B si no ens en cedien els drets”, comenta el director de la pel·lícula, Luca Guadagnino. “Per sort, els Stones són encantadors i ens van dir que sí. El Ralph i jo vam conèixer Ron Wood i Charlie Watts abans del seu concert a Roma. No m’impressiona la gent famosa, però quan els veus en carn i ossos i penses en les vides que han tingut...”. Guadagnino es va donar conèixer el 2009 gràcies a la melodramàtica Jo sóc l’amor, que retratava la decadència d’una família burgesa i en què Tilda Swinton vivia convertida en una exòtica figura decorativa. Swinton repeteix a Cegados por el sol, un tòrrid drama psicològic i sexual que situa en una luxosa casa estiuenca quatre personatges amb les motxilles carregades d’història: una estrella de rock convalescent i sense veu (Swinton), la seva exparella i productor musical (Fiennes), l’actual parella (Mathias Schoenaerts) i la filla malcarada del productor (Dakota Johnson). Amb ells, Guadagnino escenifica un remolí d’intrigues i seducció sota un sol abrasador que fa bullir la temperatura eròtica dels protagonistes. “Com a bon freudià, crec que el desig és la força motriu de la persona, el principi actiu de les nostres vides-afirma el director-. Primer de tot som cossos, i per això m’agrada tant que els actors s’expressin amb el moviment”.

El film és un remake de La piscina, un melodrama de Jacques Deray que el director italià porta al seu terreny transformant l’escriptor que interpretava Alain Delon a l’original en una estrella de rock cansada dels excessos. El film de Deray no interessa a Guadagnino, que es resisteix a explicar què el va portar a fer un remake. “Ho he hagut de respondre tantes vegades... Mira, una pel·lícula no es pot fer sense tenir un punt de vista important sobre alguna cosa. Però un cop el tens, pots fer una pel·lícula a partir del que sigui: una experiència biogràfica, un article del diari, una altra pel·lícula, el que sigui. El que m’interessava era parlar de com imposes els teus desitjos als altres i com escapes dels que t’imposen els desitjos aliens. La generació dels personatges de la Tilda i el Ralph és la del rock’n’roll, que representa l’experiència irreductible del plaer, la llibertat més absoluta. La seva promesa era que viuríem ràpid i moriríem joves, però no va ser així, i ara contemplem amb nostàlgia el paradís perdut”. Guadagnino és menys reticent a comentar la influència del pintor David Hockney i el seu famós quadre A bigger splash, que dóna títol a la versió original del film. “La pintura de Hockney és tan misteriosa i està tan plena de capes... Sembla una obra superficial, però si grates una mica genera moltes preguntes sobre què està succeint en el quadre”.

Guadagnino i Swinton formen una societat creativa que va més enllà de l’ocasional col·laboració. Va ser l’actriu qui va decidir que el seu personatge no parlaria en tota la pel·lícula, una idea que el director va abraçar immediatament sense informar els productors. “No m’haurien deixat, però un cop ho hem rodat ja no hi ha marxa enrere”, diu. El mutisme de Swinton ajuda a convertir Fiennes en la gran estrella de la funció amb un rol extravertit i carismàtic lluny dels seus habituals personatges torturats. “Estava buscant l’actor ideal per al personatge quan vaig veure el Ralph a El Gran Hotel Budapest i em va seduir la seva gran lleugeresa -recorda-. I vaig pensar que si un actor de la seva categoria podia actuar així, era el nostre home”.

Amb una intenció clarament subversiva, Guadagnino introdueix un canvi fonamental respecte a La piscina, que tenia lloc en una vila de la Costa Blava, i situa l’acció de Cegados por el sol a l’illa siciliana de Pantel·leria, a 70 quilòmetres de la costa africana. “Vaig pensar que seria interessant situar aquests personatges, que vénen del món del rock’n’roll, completament centrats en ells mateixos, en un lloc despietat com Pantel·leria, que és un indret molt bonic però també un lloc de pas per als refugiats que van de camí a Europa. Volia enfrontar els que són allà per passar-s’ho bé i els que hi són per sobreviure. És important per als personatges perquè els obliga a reconèixer que en el món passen coses més enllà de la seva existència”. La barreja va provocar reaccions extremes en la presentació del film al Festival de Venècia, on una part del públic el va rebre amb xiulets. Guadagnino s’ho pren amb calma: “El cinema italià és molt provincià i a mi em consideren una ovella negra i no els agrado, però no m’importa”. |