ESCENES
BELÉN GINART

Nao Albet i Marcel Borràs, en mode ‘performance’

‘Los esqueiters’ confronta filòsofs i patinadors en una reflexió sobre la llibertat

Hi ha col·legues que per matar el temps se’n van de festa, xategen amb altres col·legues, es desafien a la Wii, organitzen un partidet de futbol o surten a córrer. Però també n’hi ha, com el Nao Albet i el Marcel Borràs, que decideixen muntar una obra de teatre, la qual cosa, en el seu cas, implica filosofar sobre què és la llibertat, treure profit del grau d’estudis literaris que cursen actualment (tots dos són a segon), confrontar la intel·lectualitat amb la dimensió més física de l’ésser humà i arriscar-se portant a escena actors no professionals.

Poseu-hi soroll de patinets, música en viu, dansa contemporània i vestuari del Segle d’Or i captareu una mica el perfum de Los esqueiters -“Un procés obert de creació”, el defineix el Marcel Borràs-, que estrenen avui al festival Temporada Alta en el marc de la Setmana de la Creació Contemporània, una programació basada en talents trencadors i l’ús de llenguatges contemporanis.

“Ens vénen al cap moltes idees”, diu el Marcel. “I aquest cop teníem ganes de fer coses que no sabíem fer, és com una manera de dir que no passa res per atrevir-s’hi”, afegeix el Marcel. O potser és el Nao qui parla, perquè la sintonia que hi ha entre ells els porta a anar-se interrompent per explicar a dues veus una mateixa idea: la d’afavorir sobre l’escenari una trobada impossible entre uns intel·lectuals i un grup de skaters, posar-se i posar-los en tensió. “Intentant fer coses que no sabem fer”, diuen. Els dos creadors expliquen per què els skaters van ser el punt de partida de la peça: “Simplement perquè ens agraden”. I d’una manera també “molt lliure” han anat donant forma a un espectacle de fronteres flexibles entre diversos gèneres, però que s’apropa més a la performance que no pas al muntatge teatral convencional.

I és que el Marcel Borràs i el Nao Albet tenien moltes ganes de desmarcar-se de la seva anterior trobada escènica, Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach, una obra canònica en el sentit que partia d’una dramatúrgia molt tancada i uns personatges molt definits. L’experiència els va provocar patiment per un excés de responsabilitat. “El text era nostre i teníem la sensació que la creació depenia només de nosaltres”, recorda el Nao. Per tant, van decidir fer un treball de creació col·lectiva en què ells juguessin el paper de dinamitzadors (malgrat que també hagin acabat consignant la dramatúrgia i que signin la direcció de la peça) i la interpretació estigués en mans d’actors no professionals.

Van fer treball de camp per escollir els companys d’aquest viatge, que, de moment, està resultant “menys estressant, més divertit”, que el seu anterior projecte. A la plaça del Macba i en altres llocs especialment estimats pels skaters de tot el món van reclutar els tres nois i la noia (del Canadà, els Estats Units, Noruega i Itàlia) que hi participen, cadascú en la seva llengua materna, amb sobretítols en català i anglès. Van haver de descartar altres candidats que no tenien cap interès a actuar en un teatre. I tot i que estan convençuts d’haver fet “un bon càsting” perquè han trobat “tipus i energies molt diferents”, han hagut de tenir molta paciència amb els finalment escollits. Perquè la sensació de llibertat que sovint reivindiquen els skaters per explicar la seva passió per la taula amb rodes pot comportar una certa anarquia i al·lèrgia al compromís.

“Podien arribar una hora o dues hores tard als assajos, o directament podien no aparèixer i l’endemà donar-te tota mena d’excuses”, diu el Nao. I no hi havia manera de reemplaçar-los perquè tots han posat molt d’ells mateixos en un espectacle en què patinen molt poc. El que més fan és ballar. Estimulats per uns filòsofs occidentals del Segle d’Or (interpretats per Borràs i Albet, vestits amb robes de l’època), decideixen provar de sentir-se lliures no amb la taula, la zona de confort a què estan acostumats, sinó amb el ball, que és nou per a ells.

I amb una caracterització d’època que contrasta clarament amb les robes actuals i desenfadades dels skaters, Borràs (a la bateria, amb una tècnica que ha millorat molt des dels inicis dels assajos) i Albet (al piano) serveixen en directe la banda sonora de l’espectacle. “Fem versions dels temes del grup canadenc BadBadNotGood”, expliquen els creadors, que voldrien poder comptar amb els músics de la banda original en alguna de les funcions de Los esqueiters. Confien que n’hi haurà moltes. A l’estiu seran al Grec (“Com que es tracta d’un espectacle viu, potser aleshores serà molt diferent de com és ara, també ho seria si en comptes d’avui l’estrenéssim d’aquí una setmana”), i esperen poder viatjar molt amb la peça i, fins i tot, anar-la adaptant al lloc on es faci amb skaters locals.


‘Los esqueiters’ (Setmana de la Creació Contemporània. Temporada Alta). Dir.: Nao Albet i Marcel Borràs. Amb Kristina Westad, Alfredo Baccetti, Michael Diligent, Dallas Bailey El Canal (Salt) Dv. 21. 18 h. 12 €