MÚSICA
BORJA DUÑÓ AIXERCH

Namina, guerrillera del blues tropical

La cantautora Natàlia Miró do Nascimento presenta ‘Orlando’ al Músiques Sensibles del Liceu

Namina. / XAVIER MINGUELLA Zoom

Orlando, el personatge de Virgina Woolf, dóna nom al primer disc de Namina, una cantant de pare català i mare brasilera que fa compatibles dues tradicions aparentment allunyades: el rock anglosaxó i la música popular brasilera. Malgrat presentar un debut, Natàlia Miró do Nascimento no és nova en el circuit musical. Orlando (2014) culmina més d’una dècada d’actuacions en solitari, amb duets o amb trios, i li ha obert la possibilitat de formar una banda estable i d’oferir una carta de presentació a un públic més ampli. Això sí, després de vèncer el convenciment que no cal fer discos. “Ho continuo pensant -diu-: el directe és on realment existeix la música, perquè és irrepetible, és on hi ha una comunicació i un intercanvi”.

Gràcies al disc, però, molta gent ha pogut disfrutar, per exemple, de Dirt, un esplèndid duet amb Roger Usart, cantant de veu greu i profunda que, a més d’escriure les seves cançons, té un grup d’homenatge a Johnny Cash: Men in Black (amb membres de La Iaia i Carla Serrat). El contrast entre les dues veus és deliciós i resumeix d’alguna manera l’univers musical de Namina, que també ha versionat Cash amb una cançó de Trent Reznor: Hurt. L’herència brasilera, com se sol dir, l’ha mamat des de petita. “La majoria dels meus referents brasilers no els he triat: els sentia els dissabtes i els diumenges al matí abans d’obrir els ulls”. Es refereix a Elis Regina, a Maria Bethânia, Luiz Gonzaga... “Allò anava directament a la vena, són aquestes coses que acaben formant part del teu ADN”, explica.

A més, la Natàlia té un germà gran, l’Àlex, que ara toca amb ella i abans amb Guilles Maleïdes, un grup que de ben joveneta ella acompanyava “com a groupie ”. Un dia van deixar un amplificador i un micròfon al menjador de casa seva, ella els va connectar i llavors tot va fer clic. “Era la primera vegada que cantava de manera conscient i em va agradar tant que vaig decidir seguir-ho fent”, explica. Llavors tenia 13 anys i als 15 ja va començar a fer-ho en públic. “Va ser ajuntar el fet d’escriure amb el fet de crear una melodia i cantar”, diu, perquè, de fet, ella escriu poesia en català tot i que canti en anglès i portuguès.

De fet, la literatura i el cinema són les seves grans influències, però sentint-la cantar no costa endevinar-li les seves heroïnes musicals: “Sí, la PJ Harvey era la meva ídol d’adolescència, entre d’altres, com Tori Amos, Björk... Les segones dames, perquè la Patti Smith també l’he escoltada, i també puc parlar d’Erykah Badu, Amanda Palmer, Tania Tagaq... M’agrada molt el discurs femení, perquè l’enfocament de la música feta per homes normalment és masclista, o gairebé -diu-. Hi ha hagut moltes artistes que han fet molts nous discursos que per a mi són més interessants”. El feminisme, important en el seu discurs, apareix també en alguna de les seves imatges promocionals, on surt amb davantal i guants de rentar plats però amb actitud desafiant. “Em diuen «¿Però tu no vas de feminista?»: la postura guerrillera és una manera de valoritzar totes les feines, incloent-hi una de les menys valorades, que és la que ha hagut d’assumir la dona, que és la cuidadora, la cuinera, la netejadora, etc. Una feina que no només no es valora sinó que es menysté”.

Al Músiques Sensibles Namina hi presentarà -amb banda- Orlando i hi estrenarà cançons que formaran part del seu segon treball, previst per al 2016. També hi haurà “sorpreses”, sense més especificacions. |

Namina + Renaldo & Clara Sala Foyer del Liceu (Barcelona) Dissabte 7. 21.30 h 15 € Namina (veu i guitarra), Pepo Domènech (baix), Xevi Matamala (bateria), Agnès Prats (violoncel), Àlex Miró (guitarra)