Una noche en el viejo México

Als westerns tot és una recerca. De diners, d’armes, de presoners, de dones segrestades. A Una noche en el viejo México Robert Duvall n’experimenta diverses sense solució de continuïtat: ell mateix, uns diners, una dona i un motiu per continuar vivint. La història promet, però Emilio Aragón la resol a còpia de tòpics i sense saber bastir una narració prou sòlida, sustentant-se només en l’innegable carisma del seu actor protagonista. Vol ser romàntica i fatalista, vol que la vella aroma del gènere emocioni els exegetes, i amb prou feines aconsegueix dues o tres escenes que valguin la pena.

Li sobren referents i li manca fusta de narrador. És interessant la idea del temps -que tot s’esdevingui en una nit-, però en lloc de concentrar acció i personatges amb intensitat, només ho dilata tot com un xiclet. Vol que Angie Cepeda sigui l’Angie Dickinson de Rio Bravo i no hi ha qui es cregui la fascinació mútua amb Duvall. Vol ser bruta, violenta i punxeguda -com Río Conchos, per exemple- i tot és vague i aproximatiu. I el noi jove, en fi, és una toia antològica. Una pel·lícula essencialment dolenta.