Mud

Deia Hitchcock que sempre és preferible partir dels clixés per anar a parar a una altra cosa que no partir d'una altra cosa per acabar caient en els clixés. Si bé quasi el 90% del cinema nord-americà cau en l'error que assenyalava Hitch, Mud és un extraordinari exemple de l'altre 10%. La tercera pel·lícula -i la millor- del sempre interessant Jeff Nichols arrenca com un relat d'aventures iniciàtiques clàssic: un noi a punt d'abandonar la infància es creua amb un fora de la llei (un Matthew McConaughey a l'alça). Amb aquest mateix esquema comencen obres mestres com L'illa del tresor , Grans esperances o Moonfleet . Però, a partir d'aquí, Mud evoluciona cap a un plantejament i resolució de conflictes estrany i personal. En aquest escenari geogràfic i moral que té tant a veure amb Mark Twain com amb Sam Peckinpah, Nichols introdueix una fascinant i imprevisible història de descobriment de la vida adulta: la primera situació en la qual un púber sent la necessitat de crear els seus propis mites i la presa de consciència que tots els actes tenen conseqüències, i que sovint són tràgiques o no desitjades.