Mortadel·lo i Filemó contra en Jimmy el Catxondo

Bastant més divertida, dinàmica i inspirada que les anteriors versions amb actors de carn i ossos. Aquesta és la millor notícia. Finalment Javier Fesser ha aconseguit injectar autèntica vida fílmica als personatges de Francisco Ibáñez. I potser el quid de la qüestió és tan fàcil, evident i quadriculat com que calia deixar-se estar d’actors i confiar al 100% en els dibuixos animats. Es continua caient, però, en el mateix error que fins ara: voler elaborar un guió massa perfecte, massa impecable en els ets i els uts de la història. Mortadel·lo i Filemó sempre han sigut sinònim de caos, garrotades i persecucions sense sentit. Això aquí s’entén millor que abans però, per posar un exemple, el Superintendent molt poques vegades ha gaudit de tanta presència als tebeos. La seva essència és donar ordres als dos detectius, tocar-los els nassos i fondre’s a la vinyeta següent. Afegir línies de guió, voler cronificar determinats personatges tant si com no, és un artifici que no acaba de funcionar. Funcionen, això sí, l’humor i el ritme, que no és poc.