CARA A CARA

Món Sanromà entrevista Cristina Fallarás

Cristina Fallarás és autora de 'A la puta calle. Crónica de un desahucio' (Bronce) i Món Sanromà de 'Qatar. El país més ric del món' (Edicions de 1984), dues mirades menys allunyades del que sembla sobre els perversos sistemes actuals

M.S. |On vius en aquests moments?

C.F. |Em va trucar una periodista que m'havia entrevistat. Em va dir que tenia una casa a Collserola que no utilitzaven, o que utilitzaven poc, i creia que havia de compartir-la. De moment és on m'estic amb els nens. No sé si has provat de llogar un pis sense nòmina i amb la declaració de la renda de l'any anterior model misèria. És impossible.

Des de fora tot es veu més fàcil. Però tan bon punt vas perdre la feina per què no vas canviar el pis de 1.200 per un de 700 a l'extraradi?

Fins i tot abans de perdre la feina, quan ja s'ensumava la crisi, vaig posar el pis en venda. No me'n vaig anar perquè ningú el va comprar. I si la pregunta següent és si vaig rebaixar el preu, sí, vaig rebaixar molt el preu.

El 80% dels habitants de Qatar cobren 200 euros al mes, si tenen sort. Acabarem com ells?

¿Els cobren per treballar o com a subsidi estatal? Milions d'habitants d'Espanya senzillament no treballen. El centre del desastre està en la destrucció de les formes de guanyar-nos la vida. Perquè la base de la nostra existència és precisament aquesta, guanyar-nos la vida .

Els joves també han de lluitar cada dia. De fet, pocs coneixen un sou per sobre de 1.000 euros, però no tenen fills...

Un sou de 1.000 euros s'ha convertit per a qualsevol jove en un premi, un somni, i això és una barbaritat. Tinguem en compte que el preu mitjà de lloguer a Barcelona és d'uns 730 euros al mes. O sigui, tres quarts d'aquest salari desitjable , que no és l'habitual. Però el problema no és si el salari és alt o baix, sinó que no hi ha salari.

Si tanquéssim la televisió, deixéssim de llegir els diaris i actuéssim com abans, la crisi s'acabaria?

La crisi no acabarà perquè és una crisi provocada. Seria llarg d'explicar, però podríem dir que parteix dels anys 70 i es creua amb les idees de globalització i Unió Europea. Al centre, balla l'FMI.

¿Has participat en algun escrache ? Com t'hi has sentit?

Sí. M'hi sento profundament i íntimament violenta. Hi sento com si m'habités alguna cosa estranya i fosca, que apareix i em trastorna. Una fúria radical, d'arrel. El resultat pot ser ira o tristesa fondíssima, o pura perplexitat.

Al llibre parles del monstre que tens a dins... Es diu desesperació ?

Té alguna cosa de desesperació, però no només. És allò de què et parlava abans, aquella força estranya que sento dins i que barreja violència, perplexitat, ràbia, desolació, frustració, soledat i desemparament.