CINEMA
XAVI SERRA

Mòbing immobiliari en versió infernal

James Wan firma un film clàssic de cases encantades a 'Expediente Warren: the conjuring'

'Expediente Warren' / WARNER Zoom

Tot i debutar en la violenta Saw , el punt de partida de la franquícia de terror extrem -abanderada del torture porn- , en els últims anys James Wan s'ha netejat la sang per convertir-se en un dels millors valedors del terror clàssic en el cinema actual, primer a la magnífica Insidious i ara amb Expediente Warren: the conjuring, una nova incursió en el gènere de les cases encantades de factura clàssica que passa revista a tots els clixés del gènere: la mansió inquietant a la vora del llac, els esperits venjatius, els investigadors paranormals...

SENYOR I SENYORA WARREN

En sintonia amb l'esperit tradicional, quasi innocent, la pel·lícula de Wan s'anuncia com "una història basada en fets reals", penetrant així en el relliscós territori d'Iker Jiménez. Aquí, els personatges dels investigadors paranormals són el matrimoni real de caçafantasmes format per Ed i Lorraine Warren, dos experts en ocultisme que van estar involucrats en el cas que va inspirar anys després The Amitiville horror (2005) i que ja havien aparegut en el cinema com a personatges a Exorcisme a Connecticut (2009). Lorraine era la mèdium, amb una sensibilitat especial per als fenòmens paranormals, i Ed era un soldat veterà i antic policia convertit en demonòleg , és a dir, l'encarregat d'enviar a pastar fang els dimonis. En el film, presumeix de ser l'única persona no ordenada sacerdot que el Vaticà ha autoritzat per assistir a un exorcisme.

Els Warren, que interpreten Patrick Wilson i Vera Farmiga, van escriure llibres sobre els casos que investigaven i fins i tot van fundar un Museu de l'Ocultisme amb els objectes que arreplegaven en les seves aventures paranormals. El film de Wan, però, s'ocupa d'un cas "tan horrible" que mai va sortir a la llum: el del matrimoni Perron, que va instal·lar-se en una casa de Rhode Island amb les seves cinc filles i va experimentar tot tipus de fenòmens inexplicables: cops a les parets, portes que s'obrien soles, veus misterioses, presències fantasmals i un comportament progressivament estrany de la mare. L'abecé de les cases encantades, vaja.

Els Warren, esclar, van acudir a la crida de socors de la família i van descobrir que la casa estava lligada a una llarga història de violència que es remuntava al segle XIX i apuntava com a responsable Bathsheeva Sherman, una dona sospitosa de bruixeria a qui la bona gent de la comarca havia acusat de sacrificar un fill al dimoni. Tot i que les acusacions tenien més a veure amb supersticions que amb evidències i que el fill de Sherman fins i tot va formar una família pròpia, els Warren van decidir que ja havien trobat la culpable de tot el patiment dels Perron.

Expediente Warren: the conjuring no examina el cas dels Perron des d'una distància escèptica o crítica; al contrari, assumeix amb entusiasme la tesi del matrimoni Warren i la fa servir com a matèria prima de la història, convertint els investigadors en una mena de força de xoc cristiana contra el mal que fins i tot passaria el control de qualitat del Tea Party. La pel·lícula, de fet, ha rebut el suport incondicional dels Warren i dels Perron. El pare, Roger Perron, apareix en un dels tràilers del film explicant com l'home que els va vendre la casa ja els va advertir que "seria millor deixar els llums encesos a la nit". I Lorreine Warren va aparèixer en persona a la presentació del film a la Wonder Con d'Anaheim i va assessorar Farmiga en el seu paper.

"MASSA TERRORÍFICA"

Però tot aquest desplegament de docurealisme promocional, poc freqüent en el gènere, no ha sigut l'únic motiu que ha fet del film la cita més esperada de l'estiu per als fans del terror. El primer ganxo va ser un tràiler esgarrifós que, en comptes del típic muntatge d'escenes, mostrava una seqüència en què Lily Taylor -l'exdiva indie que interpreta la mare de la família- juga amb els ulls embenats a fet i amagar amb una filla quan, tot d'una, algú inesperat decideix afegir-se al joc. El segon cop d'efecte va ser el veredicte de l'MPAA, l'associació que qualifica per edat les pel·lícules, que va concedir al film la qualificació R, per a majors de 17 anys i menors acompanyats. Quan els productors van preguntar els motius per veure si podien fer algun canvi i rebaixar la qualificació, van rebre per resposta que no tenia a veure amb el sexe, la profanitat o la violència -més aviat absents-, sinó amb el fet que el film era "massa terrorífic". Més que un obstacle comercial, el veredicte esdevenia un eslògan promocional.