MÚSICA
BORJA DUÑÓ AIXERCH

Mishima: “Quan decideixes pujar en un escenari, allà hi és tot, totes les hòsties que rebràs i tots els aplaudiments”

'L'ànsia que cura' (2014), setè disc de Mishima, és una fita creativa que té a veure amb un continu perfeccionament del seu mètode de treball. Són cançons millors, més ben arranjades i gravades en directe als Black Box Studios de França, un canvi de so que realça les cinc individualitats del grup. David Carabén, Marc Lloret, Alfons Serra, Dani Vega i Xavi Caparrós (d’esquerra a dreta a la foto) ens parlen del passat i el present del grup

Alfons Serra, Xavi Caparrós, David Carabén, Marc Lloret i Dani Vega. / FRANCESC MELCIÓN Zoom

Al disc soneu diferents, més directes. Sembla un treball més de banda. Ho és?

Marc Lloret. No, ell continua sent un puto dictador [riuen].

David Carabén. Bé, això ja es va notar a L’amor feliç (2012), perquè va ser el primer que vam arranjar tots plegats, i va ser en la gira d’ Ordre i aventura (2010) quan ens vam consolidar com a banda de directe. Ara volíem sonar amb aquesta contundència i per això notes més cada instrument.

Exacte, es reconeixen més les cinc individualitats.

D.C. Sí, això és el que buscàvem amb el canvi de productor. Perquè amb el Paco Loco ja havíem fet tres discos i té una idea de producció més de crear capes i capes. Acaba sent una massa sonora collonuda, però volíem escurçar la distància entre el disc i el directe.

¿La guitarra del Dani Vega està més en primer pla?

D.C. Jo diria que hi ha menys guitarres, però quan hi és la veus allà al davant: pam.

M.LL.De fet, la bateria també hi és molt present, fot unes hòsties…

Dani Vega. Hi ha més silencis, hi ha moments que només hi ha baix, bateria i veu, i algun detallet, mentre que abans sempre era maquillatge i maquillatge.

¿Us ha fet falta desconnectar de la gira de L’amor feliç per pensar en el nou treball?

D.V. A finals de novembre vam fer els concerts a l’Apolo, però la gira en realitat ja s’havia acabat, n’estàvem superdesconnectats.

Alfons Serra. Tot i que nosaltres hauríem volgut tocar cada dia.

M.LL. Si fas una gira de cent concerts pots parar fins i tot un any, però nosaltres no tenim la sensació que ens calgui parar. Hi ha una inèrcia en què el repertori ja està molt definit i tens temps per respirar.

¿Creieu que la resposta del públic als concerts ha pogut influir en les noves cançons?

D.C. Segur, però d’una manera molt inconscient. Jo sóc prou crític amb mi mateix per veure si m’agrada o no. Penso que és molt més motor la necessitat de fer alguna cosa diferent o el fet d’insistir en alguna cosa que he trobat amb anteriors cançons que no pas el de saber com ha reaccionat el públic.

M.LL. A mesura que ell va component va omplint el ventall del que pot oferir Mishima. Nosaltres no hi intervenim, però evidentment sí que opinem i sempre li donem la raó [riuen].

D.C. L’obligació és satisfer tot el ventall de coses que t’agraden.

A.S. I de no repetir-te, ni amb lletres ni amb arranjaments. I com que és el setè disc ja hem publicat unes vuitanta cançons.

A les lletres hi veig trets autoreferencials, com la cançó El corredor, que parla d’anar de gira.

D.C. Sí, no havia fet mai una cançó d’anar de gira, i molts grups que m’agraden n’han fet, com els Ramones, el Jackson Brown... Jo fins fa relativament poc no m’he sentit músic, en el sentit que no em dedicava exclusivament a això. A partir del moment en què t’hi comences a dedicar es converteix en un tema. A més, també és una cançó sobre el territori que nosaltres trepitgem, el llevant peninsular.

Heu gravat a França, als estudis Black Box, amb el Peter Deimel. ¿Hi heu anat buscant aquest so més directe?

M.LL. Sí, és un estudi especialment preparat per gravar en directe i això influeix en el so i en la sensació de sentir una banda. En algunes cançons fins i tot les veus eren en directe.

Us ha influït aquest entorn?

D.C. Sí, en el sentit que és una pressió renovada. És un lloc on han gravat The Last Shadow Puppets o l’Anna Calvi, i vulguis o no t’has de quadrar una mica. D’aquí ve la idea de gravar a l’estranger, d’anar a un lloc que ens fot respecte.

M.LL. I ens oferia unes condicions similars a les del Paco. Dorms al costat de l’estudi, pots marxar cinc minuts a descansar i tornar... Estàs en una casa aïllada i tot et convida a estar molt concentrat en el disc.

D.V. A més va ploure molt, era un temps gallec.

D.C. Era la cosa més depressiva del món, per fer una canya teníem vint minuts a peu.

Com ha canviat la dinàmica del grup el procés de gravació?

Xavi Caparrós. Els primers dies el Peter es dedica a gravar i et diu “quan comencem la mescla ja no hi ha marxa enrere”. Molts productors diuen “això ja ho farem a la mescla”, i aquest és al revés. Hem après moltes coses a posteriori.

D.V. Hem après que si tens molts diners sones molt bé.

La cançó Mai més parla de no voler treballar, ¿això té a veure amb dedicar-se al rock?

D.C. Esclar, és aquesta conya. La vida de músic té aquesta imatge social, que ets un tio que no fots brot i t’ho acabes creient, simplement perquè treballem quan la gent descansa. Aquesta cançó canta precisament això, “no vull tornar a treballar mai més” en el sentit de voler seguir sent músic.

¿Sentiu una pressió social pel fet de dedicar-vos a la música?

D.C. Només la notes perquè no arribes a final de mes. Sent músic em guanyo la vida molt pitjor que quan treballava a la tele, i noto la poca reputació que té ser músic i ser autor.

A.S. Sí, els amics et diuen: “Què, t’ho passes, bé, eh?”

D.C. I la idea que estàs forrat pel fet que et dediques a la música. Però aquesta imatge la gent la té des del primer concert que vam fer amb Mishima. Ens deien: “Ostres, esteu triomfant, no?” I dius: “Hi havia 200 persones, quant valia l’entrada? ¿5 o 10 euros?” Fes números… La gent no té ni idea del que costa, això. A més, sembla que la música hagi de ser gratis, i que nosaltres en fem com un caprici, perquè nosaltres quan parlem, parlem cantant. I no, és una feina.

Vosaltres teniu èxit, però només el David viu exclusivament del grup.

D.C. Imagina’t. El més fort és que els grups ho volem amagar. Ara, compleixes amb allò que et va fer ser músic, que és que la gent escolti la teva música. Tenir aquest nom de vegades topa amb el fet de no arribar a final de mes. Ara bé, no volem anar de victimistes perquè no es digui que demanem subvencions. Subvencions no en demanem, però sí una certa dignificació de la nostra feina.

M.LL. Si tinguéssim 20 anys sí que viuríem de la música, però aquí hi ha pares de família. Jo conec molts grups que han començat fa poc que diuen que viuen de la música. Jo m’ho crec, però no tenen un sou de 1.200 o 1.500 euros al mes, el tenen de 600 o de 800. Amb això pots viure, però no és un projecte de futur. Què faràs als 30 anys? Per començar és una feina superinestable, depens de què passa amb el teu públic en cada disc.

És un èxit relatiu, doncs?

D.V. Toquem força, fem el que ens agrada fer…

D.C. I èxit és fer obra, en aquest sentit sí que tenim èxit.

X.C. I omplim a Barcelona. Normalment toquem per Catalunya, però hem fet alguna escapadeta i a Santiago de Compostel·la vam tocar en una sala buida.

¿El català és un escull per tocar fora de l’àmbit lingüístic?

D.C. A Espanya segurament sí i a la resta de països segurament també, però és un tema que hem de començar a superar. ¿L’hi preguntaries a un novel·lista o a un poeta? En tot cas l’impediment serà per a la gent que no et vulgui llegir.

Aquesta ànsia del títol, l’heu sentit en el procés creatiu?

D.C. Sí, però és l’ànsia que cura, és una cosa que mola sentir perquè demostra que estàs viu, és l’ànsia de seguir tirant endavant, de seguir component, d’escoltar una nova cançó, de fer un nou concert, de beure, viure, enamorar-se... el que sigui. És una ànsia collonuda.

¿La popularitat també pot provocar ànsia?

D.C. Com que és un procés que he viscut molt progressivament, el porto bé i de vegades fatal. De vegades trobes que és emprenyador que la gent se senti amb el dret de cagar-se en tu, i després també ho entens. En realitat, quan decideixes pujar en un escenari, allà hi és tot, totes les hòsties que rebràs i tots els aplaudiments. I mentre els aplaudiments superin les hòsties suposo que ho vas portant bé.

Als concerts la gent crida “Carabén, president!”

M.LL.És una broma que s’apaivaga ràpidament. No l’animem.

D.V.És que és la rima perfecta.

D.C.“Carabén, repel·lent” és la següent… [riuen].

I també se t’ha criticat per fer un anunci d’un banc. ¿T’ha afectat?

D.C. T’afecta, però com totes les pedregades que et puguin fotre. Alhora també te’n beneficies, no fotem. També et dóna una dimensió pública i una presència mediàtica que si no fos per això no tindries. És un negoci que consisteix a pujar a l’escenari.

M.LL. Quan fas una aparició pública estàs convidant la gent a opinar lliurement i tu no tens cap control sobre les opinions. Poden ser opinions fundades o infundades, però forma part del joc, has d’estar preparat per afrontar-ho.

¿Sentiu que la gent crea una projecció del que creu que hauríeu de ser i us jutja en funció d’això?

M.LL. Hi ha gent que genera unes expectatives i se sent decebuda per alguna cosa.

D.V.És un país de criticons, i la cara fosca del Twitter és bastant insuportable.

A L’amor feliç t’inspiraves en el llibre de Denis de Rougemont L’amor i Occident. ¿Hi ha un llibre darrere d’aquest disc?

D.C. No tant, però sí que he tingut unes certes inquietuds que eren evolucions de L’amor i Occident. Em vaig interessar molt per la idea del paradís, que està molt lligada a l’aparició de l’amor romàntic. Tots aquests temes surten al disc, i crec que la idea central és una recerca del paradís. D’aquí surten moltes cançons, no només El paradís, sinó també El corredor i Mentre floreixen les flors,que és on es troben les dues idees del paradís, la d’Orient i la de l’Occident. Lampedusa és una illa on van a petar immigrants però també és una de les deu millors platges del món.

A La brisa dius “no saps si anar a comprar o agafar una pancarta”.

D.C. Funciona com Qui n’ha begut, que deia “qui n’ha begut en tindrà set tota la vida”, i cada espectador podia triar si era vi, música, amor… La brisa podria ser el cool, la tendència, el Blowin’ in the wind de Dylan, o Al vent de Raimon. Intenta descriure aquesta idea que t’indignen segons quines coses i d’altres te n’oblides absolutament.

I a Els vells hippies ironitzes sobre l’amor lliure i dius que “van molt calents”.

D.C. Sí, jo crec que l’amor no és lliure en absolut, una altra cosa és el sexe, però l’amor és exactament contrari a la llibertat, hi ha un compromís acollonant. La vaig escriure perquè un hippie li tirava la canya a la meva dona explicant nous mons, nous paradisos, l’amor lliure…

El Marc Lloret és director artistic del Mercat de Música Viva de Vic i codirector del PopArb. Com veus el panorama actual?

M.LL. És un bon moment, perquè hi ha diferents estils i diferents edats que connecten amb diferents públics. Quan nosaltres teníem 16 anys no teníem gaire per triar, i normalment si toques en un grup vols criticar el que escolta la majoria. Vam haver d’inventar-nos rutes noves, fent quilòmetres per tocar davant de quatre persones a canvi d’una cervesa. Vam començar el projecte de Mishima i el nostre segell perquè ja n’hi havia prou de queixar-se. La maqueta va anar a discogràfiques i ningú la va voler publicar. Però ens hem cregut que el que fèiem estava bé, ho hem anat perfeccionant i hi ha anat entrant gent que ha fet que això millori. Ara tenim el millor equip que hem tingut mai, és un moment meravellós.