CARA A CARA

Miqui Otero entrevista Kiko Amat

Calvin Johnson, Irvine Welsh, Manolo García, Gerard Love i Tracey Thorn són alguns dels artistes del jo que seran al festival Primera Persona 2014, del 8 al 10 de maig al CCCB. Kiko Amat i Miqui Otero en són els directors

M.O. |No vols tornar a Sant Boi però portes el nom del poble tatuat al canell.

K.A. |És per no oblidar qui sóc, d’on vinc i les coses que em van fer i van passar. Mai tornaria a Sant Boi, però quan estic entre la meva colla sento una pau interior i una sensació de pertinença que no sento en cap altre lloc del món. Allà no he de fer-me el llest, ni el llegit ni l’inspirador, i a ningú li importa gaire això dels meus llibres, el que escric i tota la pesca.

Sempre dius que vas ser novel·lista accidental, però l’accident dura més d’una dècada.

Ja no ho dic. Ho deia el 2003 perquè no em confonguessin amb els rancis de Barcelona i els escriptors pijos que venien gairebé per línia dinàstica. Des de fa un temps dic “novel·lista de proximitat”, per fer-me gràcia a mi mateix i per deixar clar que no sóc un intel·lectual ni res.

A la teva primera novel·la deies “El dia que me’n vagi no ho diré a ningú”, però ens dius fins i tot quan vas al lavabo.

Mai dic quan vaig al lavabo! Solen passar coses terribles allà. Ho poso en un article, això sí, però no en temps real. Em disgusta la manca d’intimitat sense digerir, així, vomitada en twits o plataformes públiques, una altra cosa és que em prengui com a exemple patètic per a les meves columnes. M’agrada l’èpica i el mite, i m’apassiona la hipèrbole, però et sorprendria la quantitat de coses que no xerro. En el que explico hi ha molta veritat, però també molta mentida.

Què pensaria l’Amat überñú de 17 anys de l’Amat més comprensiu de 40? Què li diria a un bar de Sant Boi?

“Hòsties, tot ha sortit bé. No m’ho puc creure, fill de perra. És increïble”.

Alarma: has esgotat totes les històries de la teva adolescència i la teva mitjana edat. Sobre què escriuries?

Hauria de ser molt hipotètic, perquè no he gastat ni un 20% d’històries d’adolescència i joventut. Però si fos realment així, només imagino i anhelo fer llibres petits i veloços que m’ho facin passar bé. Sense grans ambicions. No seria mai com Richard Price, sinó més aviat John Fante: documentant la seva vida mentre es va fent vell.

Al cementiri de Garrincha vaig llegir: “Vas fer riure en vida tant com ara, quan no hi ets, fas plorar”. ¿T’agradaria que et recordessin així?

Sí. Un tio amb qui mai t’avorries. A la meva senyora, quan la veig potencialment divorciatòria, li dic: “Trobaràs fulanos millors que jo, però mai trobaràs algú amb qui et parteixis de riure com amb mi”. I ella em mira amb fàstic i admet que sí, que és cert.