Mi otro yo

La gran incògnita de Mi otro yo, el nou film d’Isabel Coixet, no és tant saber què carai li passa a l’adolescent protagonista, una noia pertorbada per l’amenaça del seu doppelgänger, sinó esbrinar per què els responsables de portar a la gran pantalla el llibre homònim de l’escocesa Catherine MacPhail van pensar en la barcelonina com a directora. Els que retreuen a la realitzadora els seus tics d’estil tan melodramàtics estan d’enhorabona, perquè aquest treball té pocs signes d’autoria, absolutament enfocat al públic juvenil assedegat de misteris sobrenaturals que els ajudin a comprendre el món. Això no significa, però, que ens trobem davant d’una de les fites del terror psicològic per a menors de 18 anys. Mi otro yo més aviat peca d’avorrida, de poques sorpreses i massa tòpics. En un any en què s’han pogut veure un parell de films que tracten l’enigma del doble ( Enemy, de Denis Villeneuve, i The double, de Richard Ayoade), la cinta de Coixet aporta molt poc al subgènere.