CINEMA
XAVI SERRA

Ralph Fiennes: «M’he convertit en aquell actor que feia de Voldemort a ‘Harry Potter’»

Ralph Fiennes s'incorpora a la 'troupe' de Wes Anderson per interprestar el carismàtic Mr. Gustave d''El gran Hotel Budapest', un conserge de personalitat exuberant que manté a ratlla la vulgaritat a l'hotel més exquisit de l'Europa d'entreguerres

Ralph Fiennes a 'El Gran Hotel Budapest'. / FOX Zoom

En la première d’ El gran Hotel Budapest a Berlín, Ralph Fiennes es va presentar amb una espessa barba. “La necessitaré per interpretar un paper que encara no sé si m’oferiran -explicava a un petit grup de periodistes-. Així que és una mena d’aposta”. La sensació que transmet en persona és la d’un home tímid, amable i extremadament educat. La llista de Schindler té la culpa que, segons confessa, sempre tingui sobre la taula ofertes per interpretar “personatges amb una pertorbació psíquica, inadaptats socials i fins i tot psicòpates”. Però Wes Anderson va veure en ell l’actor ideal per encarnar Mr. Gustave, un dandi perfumat amb una cort d’amants vídues que treballa com a conserge a El gran Hotel Budapest.

En general, se’l coneix més com a actor dramàtic. ¿S’ha sentit intimidat en portar bona part del pes d’una comèdia?

No, però en bona part és gràcies al Wes, que m’ha donat tota la confiança i l’espai que necessitava. Ell és molt específic pel que fa als ritmes de la comèdia. El guió, de fet, ja és molt divertit de llegir. I m’encantava el personatge, Mr. Gustave. Pensava que podia sortir bé. Però tot el mèrit és dels diàlegs del Wes.

Wes Anderson ha dit que Mr. Gustave està basat en una persona real. La va conèixer?

Sí, és un marxant d’art amic del Wes, una mena de model vivent per al personatge. Per a mi va ser una referència molt útil per definir el llenguatge del Gustave i el seu vocabulari i manera d’expressar-se. És un home amb una manera molt particular d’entendre la vida, òbviament.

Bill Murray afirma que treballa tant amb Anderson perquè s’ho passa molt bé als seus rodatges. ¿Va ser un rodatge divertit per a vostè?

Hi havia dies de rialles, però tampoc més que en altres rodatges. La comèdia és un assumpte seriós. El focus està a fer-ho bé. Esperes que el resultat sigui divertit, però el procés d’aconseguir-ho de vegades transcorre en una atmosfera seriosa. Amb un somriure del Wes jo tenia tot el que necessitava.

¿Va ser molt difícil encaixar en la troupe de Wes Anderson? Alguns actors fa molts anys que en formen part.

No, al contrari. El Wes crea al seu voltant una atmosfera molt familiar perquè tracta tothom de la mateixa manera. No hi ha tràilers. Ningú té un vehicle específic per anar d’un lloc a l’altre. Tothom es posa el vestuari que ha de portar en la seva pròpia habitació. Al vespre hi ha un sopar informal i qualsevol pot apuntar-s’hi, sense compromís. I l’atmosfera és molt acollidora. Bill Murray no s’ho perdia mai.

Com va ser la seva relació amb ell? Com és en persona?

És un tipus fantàstic amb una energia única. Té una certa picardia i alhora una aurèola benigna. I la seva relació amb el Wes és meravellosa. És com si fos la seva mascota o el seu tòtem. Pots percebre l’immens afecte i respecte que sent per ell el Wes, com a persona i com a actor. I té una qualitat impredictible: mai saps què farà, quina broma gastarà. Però al darrere hi ha una gran calidesa. És un amic amb qui pots comptar.

L’admira com a actor? Els actors de comèdia no sempre són reconeguts.

Jo no tinc aquesta sensació. Sempre es diu que la comèdia és el gènere més difícil. Tots els actors que admiro tenen una mena de qualitat interna, alguna cosa que va més enllà de la seva habilitat. I el Bill... és com si s’assegués al centre d’ell mateix i tota la resta ve d’aquí. Lost in translation és per mi un dels seus grans rols. En la seva interpretació a la pel·lícula hi ha una transparència única.

Què vol dir exactament?

És una cosa que vaig aprendre a la sala de muntatge quan feia de director. Quan has d’escollir entre dues preses, què fa que en triïs una o l’altra? Tot es redueix al fet que l’actor tingui un moment que traspuï la seva veritat. I el que m’agrada del Bill és que sempre sembla connectat amb això. A mi em costa. Quan no estàs centrat en tu mateix és difícil posar-te en un altre lloc. I el públic se n’adona instintivament.

Ara que també dirigeix, ¿observa més els directors amb qui treballa? ¿Ha après alguna lliçó especial d’Anderson?

En realitat aprens en cada feina. Del Wes, el que em va impressionar és que ho té tot preparat. Fa storyboards de totes les escenes. Però, a més, fa una mena d'animació rudimentària dels storyboards en què ell mateix recita els diàlegs. Vaig intentar no obsessionar-me amb allò perquè no volia que l’animació em determinés la interpretació. Però era molt útil per fer-te una idea de l’escena i del to que volia el Wes per a la pel·lícula.

El film té un regust de comèdia clàssica. ¿El va inspirar algun actor del Hollywood clàssic?

Podria citar Cary Grant i John Barrymore o com Lubitsch captura a El basar de les sorpreses la idea que té Hollywood de Budapest, però no m’he inspirat en cap actor o film específic sinó en l’estil i el ritme d’algunes interpretacions en què la tècnica dels diàlegs certament no és naturalista, però sí real. Hi ha una certa lleugeresa en la seva interpretació, però no és superficial. El Wes va demanar-me que em fixés en Anton Walbrook a Les sabatilles vermelles, perquè té aquest tipus de precisió. Però quan actuo, vull sentir que sóc una persona real, Mr. Gustave, i no que estic imitant un actor.

Després d’un quart de segle de carrera, quin personatge creu que ha tingut més impacte?

Em sembla que ara m’he convertit en “aquell actor que feia de Voldemort a Harry Potter”, i abans la cosa estava empatada entre El pacient anglès i La llista de Schindler. Però espero que, a partir d’ara, sigui el Gustave d’ El gran Hotel Budapest. Sigui com sigui, per si de cas, tinc pensat deixar de fer papers de dolent.

¿Va tenir dubtes a l’hora d’interpretar el personatge?

Els dubtes sempre hi són. Però la millor manera de fer-los desaparèixer és posar-te a treballar i involucrar-te en un projecte. L’energia col·lectiva de formar part d’una pel·lícula és una gran ajuda. Tenir massa temps per pensar és el camí més directe per dubtar del que fas. Tothom és vulnerable als dubtes, però especialment els actors.

Per què ho diu?

Perquè són com nens, plens de possibilitats i inventiva, però alhora molt necessitats d’atenció, com Mr. Gustave, i amb un sac de neurosis. Però quan la feina els absorbeix i es troben amb un guió meravellós en què identifiquen una autèntica veritat i una imaginació indomable, com el d’ El gran Hotel Budapest, aleshores no importa com sigui de llarg o curt el paper, tots senten l’energia creativa del Wes i entreguen el millor d’ells mateixos com a intèrprets, alliberant-se dels dubtes i creant moments meravellosos.

Per cert, com a nou integrant de la troupe de Wes Anderson, està disposat a tornar a actuar en les seves pròximes set pel·lícules en papers més petits a canvi d’un sou ridícul, oi?

[Rialles.] Doncs la veritat és que sí. M’encantaria.