Meteora

La imatge de dos monestirs enfilats simètricament en els respectius cingles dels Meteors sintetitza molt bé el conflicte en el cor del segon film de Spiros Stathoulopoulos: tan a prop i alhora tan aïllats l’un de l’altre (i aspiren al cel sense deixar la Terra). Aquest cineasta greco-colombià ambienta en un dels contextos més pintorescos de l’Europa Oriental una història d’amor a priori impossible entre un monjo local i una monja russa dels dos convents veïns. L’eterna lluita entre la vocació espiritual i l’impuls passional nodreix el frugal fil narratiu i dramàtic de la pel·lícula. El director encaixa aquesta explosió d’amor carnal en un entorn suspès en el temps en què perviuen llegendes, costums i ritus ancestrals, tant religiosos com seglars: ermitans que viuen en coves, matances de bens, músics populars... Les pors i els desitjos amagats dels protagonistes s’il·lustren a través de quadres animats que recorden l’imaginari dels frescos ortodoxos, en l’opció més creativa d’un film que massa sovint confon ascetisme contemplatiu amb esquematisme.