CINEMA
MANU YÁÑEZ

Más allá de las montañas

4,5* Direcció i guió: Jia Zhang-ke. 131 minuts. Xina, França, Japó (2015). Amb Zhao Tao, Zhang Yi, Liang Jingdong, Dong Zijian

Más allá de las montañas / ‘MÁS ALLÁ DE LAS MONTAÑAS’ / GOLEM Zoom

Estructurada com una saga familiar dividida en tres temps, la magnífica Más allá de las montañas ens transporta des de la Xina de finals del segle XX fins a l’Austràlia del 2025, dibuixant una lúgubre crítica al procés de deshumanització que ha comportat el capitalisme global. Sense necessitat de paràboles, anant al gra, el gran cineasta xinès Jia Zhang-ke traça un relat melodramàtic en què els somnis de prosperitat d’un poble s’estavellen contra la perversitat d’un inclement model socioeconòmic.

Guiada per una vocació d’obra total -la pel·lícula aspira a ser el fresc definitiu sobre el passat recent i el futur de la Xina-, Más allá de las montañas presenta un recull de les millors virtuts del cinema de Zhang-ke. Hi són presents l’ample arc històric de Platform, la dimensió global de The world i el ferm pols narratiu d’ Un toque de violencia. El director xinès sempre ha tingut un talent particular per condensar la realitat quotidiana fins a treure’n l’essència i connectar-la als signes del temps. No obstant això, amb els anys, l’obra de Zhang-ke ha esmolat la seva urgència i energia narrativa: l’observació pausada i distanciada dels seus primers films ha derivat en un diàleg més directe amb els personatges, a través d’unes composicions que evoquen una claustrofòbia emocional. Una aposta opressiva que toca el cel en el sublim primer capítol de Más allà de las montañas, filmat en format quadrat (4:3) i propulsat en l’inici per una utilització festiva i fatalment irònica del Go west dels Pet Shop Boys.

La llei del dòlar

El que segueix és un melodrama sobre la pèrdua i la incomunicació on la protagonista -Zhao Tao, l’eterna musa de Zhang-ke- veurà com tots els seus vincles romàntics i familiars seran vampiritzats per la llei del dòlar. Un rèquiem per les esperances perdudes enriquit amb un seguit de mecanismes de distanciament, hereus de Bertolt Brecht, que fan visibles la construcció del film: l’espectador pren consciència que està veient una pel·lícula (ho indiquen l’aparició sobtada d’escenes documentals i de fugues surrealistes), però no pot negar l’evidència de les tesis del film. Per arrodonir la proposta autoconscient, Zhang-ke filma cada episodi en un format diferent, augmentant progressivament l’amplada de la imatge i reduint l’horitzó vital dels personatges. Tot aquest atreviment té un preu: el tercer capítol resulta massa maniqueu, massa obvi. Tanmateix, l’ambició, eloqüència i sensibilitat d’aquesta pel·lícula imperfecta mereixen ser celebrades com l’últim salt mortal del més gran cineasta xinès del segle XXI.