Maria Monferrer entrevista Nico Roig
La parella artística formada per Nico Roig i Maria Monferrer es va poder veure al ja desaparegut festival inVictro de Vic i, més recentment, al festival Connexions. Aprofitem la seva química musical per proposar-los un 'Cara a cara'
M.M. |Quan vas saber que volies ser músic?
N.R. |Quan vaig acabar l'escola. Vaig veure que si no deia que volia ser músic corria el risc d'haver de decidir en aquell moment què volia fer! Però simplement no volia fer altra cosa en aquell moment i acabes com atrapat.
Si no fessis música què faries?
Segurament guanyar més diners...
Què penses quan ets a l'escenari?
Que la gent s'ha desplaçat fins allà per sentir algú i, per tant, aquell dia et toca a tu ser aquell algú . Tu pots estar allà sentint-te en pilotes davant de tota aquella gent, però en el fons a la majoria això li és igual. I està bé que sigui així. Si no t'agrada no t'hi fotis, no?
Què és l'èxit? I el fracàs?
L'èxit és explicar un acudit i que la gent rigui. I el fracàs és fer un melodrama filosòfic i ranci sobre la foscor humana i que la gent també rigui. Tot i que això podria ser un èxit col·lateral! I un fracàs col·lateral podria ser que l'èxit et destrossi la vida!
¿Perd el temps la gent que treballa tan sols pels diners?
Vés a saber, potser són psicòpates que convé tenir ocupats amb alguna cosa.
Com ha canviat el panorama musical en els últims 10 anys?
Ara hi ha més de tot i menys diners per fer res. Però tenir grups com Za! o Seward als escenaris dels festivals em sembla un avanç espectacularment positiu respecte a fa 10 anys!
Quin és el teu somni més immediat?
Vaig somiar que veia la meva parella explicant-li coses que no li agradaven de mi a un amic meu, i jo, a prop però sense que ens veiéssim, li explicava a una amiga el que a mi no m'agradava d'ella (la meva amiga s'adormia d'avorriment...). Era estrany i trist alhora. Quan em vaig llevar li vaig explicar el somni i vam tenir una conversa molt entranyable!
¿Creus que la societat actual té prejudicis musicals ?
Segur que sí. Jo mateix noto que de cop tinc més prejudicis del que em pensava. Però penso que és molt gratificant desmentir-los, acostant-t'hi i mirant d'entendre una mica la cosa. Sovint són una qüestió de mandra.
Per què o per a qui fas música?
Faig música per a la gent que tinc a prop, generalment. De seguida penso, mira, això li agradarà al tal o al qual. De vegades, fins i tot, gent que no conec personalment, me l'imagino asseguda allà al costat i opinant. En realitat no sé si faria gaire música si estigués aïllat del món, o si en faria gaire de nova.
