Nao Albet entrevista Marcel Borràs

N.A. |Quan vas saber que et volies dedicar al teatre?

M.B. |El meu pare era pallasso i la meva mare contacontes, i jo ja veia teatre des de molt petit. Però el cop que ho vaig veure clar va ser quan tenia 8 anys i vaig anar a veure el Cirque du Soleil. Recordo que hi havia tres pallassos que ho feien molt bé i vaig riure tant que vaig decidir que volia ser pallasso i treballar en un circ. Després em va agafar més pel teatre.

Què faries si no et dediquessis al teatre?

M'agradaria tenir una barca i treure-li partit d'alguna manera per poder viure'n i viatjar pel món. És el meu somni idíl·lic.

On trobes la motivació?

Fent teatre. Potser no tant actuant sinó des de la part de direcció i de dramatúrgia. L'oportunitat de poder explicar coses que sento, que veig que passen al món i que m'agradaria que fossin diferents. Utilitzar el teatre com a element crític envers el que passa al món.

¿Et canses del tipus de vida d'artista?

De vegades sí. Prefereixo tenir un rodatge o aixecar-me a les 7 del matí per anar a classe a les 8. Ara portem dos mesos que estem escrivint aquesta obra que estrenarem i costa més llevar-se d'hora. M'avorreix més aquesta vida.

Qui són els teus tres creadors preferits?

En música l'Elliott Smith. En teatre m'agrada el Rodrigo García. I en cine el Todd Solondz (el director de Happiness , Cosas que no se olvidan ...)

¿És veritat que tens un afer amb Aina Clotet?

No, no.

Què et veus fent en el futur: dansa, teatre o cinema?

Teatre, perquè és el que més m'agrada i on em sento més reconegut i realitzat. Tot i que com a espectador cada cop m'agrada més la dansa, perquè és el que més em sorprèn.

On vivies quan eres petit?

Els meus pares eren hippies de ciutat que se'n van anar a viure al camp. Jo vaig néixer en una casa de Ridaura, i després vaig viure a Olot. Els meus primers records són en una casa del carrer Fontanella, a Olot, en un balancí, el sol entrant per la finestra i un terra de parquet.

D'Olot de tota la vida...

Sí, sóc olotí, i orgullós. Olot té el mèrit de ser el segon lloc del món on un McDonald's ha hagut de tancar. Recordo que havia anat a moltes manifestacions perquè el tanquessin i tenia uns amics que van robar el pallasso Ronald. Per Sant Joan hi anàvem a tirar petards. Finalment el vam fer fora.