ESCENES
BELÉN GINART

Marc Artigau “Per a la meva generació, les vaques mai han sigut grasses”

La temporada passada vas ser al TNC, al Romea, al Maldà, al Lliure… En aquesta també se t’acumulen els projectes. ¿Tens la sensació que aquest és el moment de Marc Artigau?

No ho sé. Jo tinc un punt bastant misantrop, i crec que seria molt feliç marxant un any a l’Àfrica o a una illa remota. Potser m’enganyo a mi mateix dient-me que ara no puc marxar, que és un moment important per treballar. I a més, si penso que és el moment, vol dir que ho deixarà de ser. I a mi el que més m’agrada és anar treballant i fer bé la feina.

Ets molt jove, però fa molts anys que t’hi dediques, i tens premis de poesia i de teatre.

Als 18 anys vaig començar a estudiar a l’Institut del Teatre i també a treballar a la Beckett fent d’ajudant, portant cafès. Em vaig començar a presentar a premis perquè jo volia publicar poesia, i quan tens 20 anys cap editorial et vol publicar. Els premis eren una bona opció per aconseguir-ho.

Escrius des de sempre?

Sí, és el que em fa més feliç. Sona a tòpic, però la realitat és que per a mi és gairebé una necessitat vital. Em vaig matricular a l’Institut del Teatre perquè era l’únic espai públic on t’ensenyaven a escriure, tot i que després vaig entendre que només et poden ensenyar certes eines, perquè el més important, el batec, l’has de portar a dins.

Fas molt teatre, però també poesia, narració… Com et defineixes?

Em costa molt dir qui sóc. Quan m’ho pregunten dic que sóc autònom, perquè faig moltes coses: entre d’altres, un conte diari per a Catalunya Ràdio des de fa quatre anys. N’he escrit uns 500. Això m’ha donat molta disciplina. Entenc l’escriptura com una part del meu dia a dia.

Pots viure d’escriure?

Durant molt temps vaig fer altres coses: he fet de monitor, he donat classes… Ara sí, i toco fusta, tot i que he diversificat molt la feina. Crec que aquesta és la clau per poder viure d’escriure i també per viure del teatre.

Com t’has diversificat?

Faig els contes a la ràdio, adaptacions, com la de Moby Dick que es reposa al Lliure o El Petit Príncep dirigit per Àngel Llàcer, que s’estrenarà aviat, he fet d’ajudant de direcció de Pau Miró, de Josep Maria Miró, d’Oriol Broggi i aviat de Julio Manrique.

Com veus el context del teatre?

Les coses estan molt malament, l’IVA és terrible, però també són bons temps perquè hi ha un ressorgiment de companyies i la dramatúrgia d’aquí comença a sedimentar. També és cert que la generació anterior a la meva venia de les vaques grasses. En canvi, nosaltres ens hem trobat que les vaques mai han sigut grasses. No he vist desaparèixer res perquè per a mi no ha existit, suposo que m’he estalviat un trauma. Només ens queda ser optimistes.

Deies que vas començar als 18 anys ajudant a la Beckett, però no hi havies estrenat mai.

No, és el primer cop i em fa molta il·lusió perquè per a mi té alguna cosa especial. Jo he après molt anant-hi a veure muntatges d’obres de Sanchis Sinisterra, Lluïsa Cunillé...

Arbres és un encàrrec de la companyia La Virgueria. De què parla?

És una obra amb tres personatges: el Llorenç queda cec després d’un accident i contracta l’Alba perquè segueixi la Lluna i li expliqui què fa cada dia. L’obra té dos temes de fons, que són la soledat i el desig, i un tema principal, la mentida, i l’ús que tots en fem per sobreviure.

Quin és el to de l’obra?

És com un thriller poètic, si és que això existeix. Jo vinc de la poesia i crec que el teatre és literatura. Els meus grans referents teatrals són Pinter, Koltès i Cunillé. Per a mi és molt important cuidar el llenguatge i la música de les paraules. Diuen que quan la poesia s’allunya de la música deixa de ser poesia. I crec, com deia Lorca, que el teatre és la poesia que surt del llibre, es posa el seu vestit de carn i comença a parlar.

Ets obsessiu amb alguns temes?

Sí. Me n’he adonat no tant per mi, perquè no tinc autoconsciència, com perquè m’ho ha fet observar el Fabrice Corrons, que ha traduït algunes de les meves peces. Un dels temes que m’obsessionen és la identitat individual, què és el que fa que jo sigui jo i no un altre. I la soledat. I últimament la venjança, que penso que és un motor. |