Maps to the stars

Hi ha pel·lícules dins les quals ens agradaria viure i n’hi ha on no voldríem passar-hi ni mig minut. Maps to the stars pertany clarament a aquest segon grup. Però, no va sobre Hollywood, el luxe i el glamur? Sí, però tot està posat en pantalla des d’una asèpsia tan neta i voluntàriament mancada de constants vitals que les mansions semblen clíniques, les grans estrelles, maniquins, i el somni de la fama i l’èxit, un malson molt poc desitjable. Cronenberg ha fet un dels films més incòmodes de veure dels darrers anys. Costa adonar-se de què és exactament el que ens fastigueja tant, però, si en lloc de mirar el dit de Cronenberg mirem on assenyala, llavors queda clar: és el mateix Hollywood el que fa tanta pudor. No cal ni caricaturitzar-lo gaire des de la sàtira ni exagerar-lo des del drama: des de l’atonia, Maps to the stars ja és un TAC d’un lloc malalt. Habitat per éssers tan egoistes que no tenen empatia ni pels seus fills, el Hollywood de Cronenberg és quasi un espai de cinema fantàstic perquè cap dels seus empadronats sembla que toqui de peus a terra en aquest món.