Maika Makovski entrevista Damian Allsop

M.M. Què hi fa un britànic vivint a Catalunya i enviant els productes al Regne Unit?

D.A. És perquè de moment l’economia anglesa és molt més forta que la catalana o l’espanyola. Jo sóc anglès, la meva cultura és d’allà i la meva trajectòria professional comença allà, d’aquesta manera m’entenen més fàcilment. També és on he començat a expressar-me. És el meu punt de partida.

Per què la xocolata?

Perquè la xocolata no para de donar coses, és igual on rasquis, el gust, l’olor, la història, la cultura... De tot dóna coses i explica coses. És increïble com a producte, és més complex que qualsevol altre ingredient.

Quin és el teu grup de música preferit?

No tinc una música preferida, com tampoc un menjar o una beguda preferits. Visc al moment. Si em posen una cosa que m’agrada, m’agrada i prou. Pel que fa a la música, la disfruto, però no sé on l’he d’anar a buscar, on puc seguir aquestes emocions, em falta estar connectat amb el món de la música tal com ho estic amb el món del menjar.

A tu què t’agrada menjar?

Sóc molt llaminer i molt poques vegades acabo un plat. Tinc molta dificultat per menjar. Vaig començar com a cuiner i he acabat com a pastisser perquè em menjo tots els dolços, ha, ha! Sense dolços no sé què faria... En el món del dolç m’hi sento còmode i, en canvi, en el món del salat m’hi moc de puntetes, no estic relaxat.

¿És molt diferent fer-te l’arròs a casa que anar a un restaurant i que et posin una experiència al davant?

És molt terapèutic. Jo trobo que tota la cuina en si és terapèutica. Un cop et treus del cap que has de menjar, que tens el luxe de no dependre del fet que t’has d’alimentar, la cuina és terapèutica. És una connexió molt bàsica. Jo no entenc la gent que no cuina. Com pot ser que no siguis tu qui s’ocupa del teu propi menjar? Penso que és una cosa bàsica.

¿Sents que estàs realitzat, que estàs fent el que volies fer, o voldries fer alguna cosa diferent?

Més o menys. He arribat a fer bé una cosa. Em queden ganes de fer algunes coses, però n’he fet una de bé i ja em puc morir tranquil. És el començament d’un camí que ningú m’ha ensenyat, no conec ningú que hagi fet el mateix, i això m’ha donat satisfacció. He arribat a una manera de pensar i obrir més camins. És com entre impressionisme i cubisme. El cubisme va sortir de la Revolució Industrial. El meu és un moviment molt personal i molt petit, però ha canviat alguna cosa.